Per què de cop perden sentit les paraules i s’embruten de pressa
d’incomprensibles missatges construïnt aquest poema?
Paraules que veus escrites i s’esborren a la boca, sorra freda
que intentes lligar en un morter on se n’escapen les lletres
i se n’esclafen els sons que la boca allibera perquè cremen
i llaguen la llengua i es cargolen i es barregen
consonants i vocals sense normes ni morfologia ni sintaxi,
vèrtebres que no suporten un cos verbal absurd i inconsistent,
erràtic entre fonemes llòbrecs que surten disparats d’entre les dents,
signes impossibles que moren sense línia a les parets, l’aire
d’àtones gramàtiques i inútils paradigmes d’un nou vers.
Paraules construïnt-se a si mateixes, knhuytionjitarr,
indiferents al sentit que hi buscaves, necessari i cruel
quan es torna silenci i en silenci te’l creus, knuitonjamarr.
x.rivero 2012
M'agrada, molt
ResponEliminaSuposo que t'hi deus trobar alguna vegada....
EliminaPer cert, curiós haver de demostrar que no sóc un robot per deixar comentaris. Per un moment he temut que no ho pogués demostrar encara que, ben pensat, potser hauria estat millor.
ResponEliminaPotser, però només potser. Jo t'agraeixo els comentaris. Potser n'hi ha prou.
EliminaHe de reconèixer que sóc novell amb la poesia, però hi ha una cosa que m'intriga. Crec que un poema és com un quadre que s'ha de veure / llegir per interpretar el que ha volgut expressar el seu autor. Amb la diferència que veient un quadre has de imaginar les paraules i en un poema has de imaginar les imatges. Malgrat que hi ha paraules que les he de buscar en un diccionari, em sap greu de vegades quedar-me "veient" el teu poema a mitges. Aprendré ... Gràcies pel bloc. Salutacions Carles
ResponEliminaEntenc el que em dius perquè conec el teu sentit plàstic per a les sensacions i les idees i els seus derivats. En realitat crec que no cal, vull dir que del poema cadascú en construeix (o no) el seu proi llenguatge i les seves pròpies imatges, sensacions, impressions, continguts i continents i t'agrada o no el resultat. Igual que en els quadres: no crec que calgui construir un llenguatge verbal quan contemples una obra plàstica (pintura, escultura...): sents, visiones, abstraeixes...(o no) i t'agrada o no. Una altra cosa és la poesia visual, que tinc abandonada però que penso tornar-hi ben aviat. Gràcies, amic.
EliminaTens el do, de trencar-me en mil bossins!!
ResponElimina