Silenci

Entrar pel laberint i despullar-te del silenci que t’escalfa,

ingràvida textura d’unicorn al centre delicat de l’epopeia,

un llast de bèstia sobre el cos que et tomba i que t’ennuega

sense saber qui som, nous emigrants del continent virtual

d’aquesta pell que estires i que llences com un vell pergamí

escrit a cops de vent i pluja i sang i un bon raig de temença,

i adreces rebregades al puny que amagaven potser el teu destí,

el destí de nosaltres, els que teníem els ulls al palmell de la mà

i corríem pel bosc a cegues, absents i a les palpentes,

ulls tímids rodolant pels raigs de sol i que morien sense veure-hi.

Una passió de fusta d’una erecció que inventes en la duresa

dels passos que se t’emporten lluny del silenci de tintes

escampades per l’embruix  d’una paraula, d’una sola paraula

que t’indiqui el camí, l’horitzó, la sortida on plorar i desplomar-te

com un nen que retroba la mare ja morta i s’embriaga de llum

i arrossega el deliri sense pena ni pols pel desert d’un sol full,

una passió sense crist, sense rostre, eixorca, nua, morta,

amb les mans obertes esperant un diluvi vençut que t’ofegui,

que t’enfonsi en el mar amb el trident obscur d’una nova tragèdia.

                                                           x.rivero 2012