Bes

                                     Ja no em queda res,

ho he malgastat en somnis,

en paraules, en poemes,

en un grapat d’idees

inútils com els gestos

absents d’il·lusió.

No em queda res,

ni en visc el to fingit de la tragèdia.

Assimilo només el ventijol nocturn

que em recorda al clatell qui sóc,

qui som potser, i si de cas qui no.

Ja no queda llum

als fanals de cap misteri,

ni en el foc tremolós,

ni a la cera que es fón

com es fonen els morts.

Somiquegem una estona

i el sopar ja és a apunt

i la vida segueix i segueix i segueix....

i s’escampa i es dóna i es lliura i es ven.

I ja no queda res

i tot torna a renèixer,

com el deig d’un bes.


                                                            x.rivero 2012