Carros

Passen els carros coberts de deixalles, d’homes bruts i dones

sovint embarassades, sovint cobertes de vestigis de violència,

les bosses estimbades damunt de la ferralla, castells incandescents

del rebuig diari, dels sobrants permanents d’una vida inventada,

sabates reciclades als cubells, descobertes amb uns ulls sense sorpresa,

contenidors que empassen i vomiten a destemps coses cansades,

amb els carros a la vora farcits de relíquies ara ja sense nom,

anònimes com els homes o les dones que s’hi aboquen en silenci

omplint la nit d’aquell soroll metàl·lic que tremola i arrossega enginys

i al vespre bescanvia els rosegons de pa de l’àpat assumit de la misèria.

Passen els carros pels carrers, pels vorals, per les places, agafats a les mans

d’aquelles pells brunes de mirada espantada, sense escrúpols, gastada,

a poc a poc humana només per l’intent d’amagar-ne l’angúnia,

només perquè caminen i es mouen i fumen i criden i de vegades somriuen

amb la boca llagada i les dents on s’amaguen els vestigis de l’oblit,

una pobresa estranya, virtual si no traspassen els límits convinguts,

només ombres que passen, amb rodes i deixalles i vides que no senten

la solitud que els mira i els pensa només perquè lamenta l’univers.

                                                                            x.rivero 2012