Recordo Taba amb una vaga idea de record que cau,
amb una estranyesa que em cansa, que no puc abastar,
una idea on el temps n’ha esborrat la certesa, vestigis
d’una música al fons que no es deixa escoltar, insonora
com els passos de dansa que sentia passar, l’escenari
de miralls i vestits, contemporanis gestos que se’n van
amb un “Narcís” que a penes recordo ni sé si l’he escrit.
Absent, com la primera paraula, recitant en penombres,
amb un públic concís sense rostre ni nom, indefinit
a les butaques de fusta d’algun dels teatres que sé que he viscut
només pel record i algun retall confús de retrats i diaris,
programes de mà o d’anuncis, cartells, pols, imatges
on em veig reflectit sense entendre-ho del tot, massa
dels moments sense arxiu on vaig viure i no compten.
Recordo bé la Manuela morint a destemps, amb el cos rebregat
de pell freda i distant, coreogràfics besllums del dolor
que penjava dels ulls, dels seus ulls extremenys i vascos i seus,
la mirada perduda sense por a les parets, els miralls esberlats
i “Narcís” esventrat a la dansa invisible de la vida i la mort.
Recordo Taba amb una idea vaga de dolor i bellesa, de no res i tot,
allò que vaig viure i moria amb ella, una estranya dansa
amb els peus descalços dalt de l’escenari dels miralls trencats,
dels records absents, del Narcís invers, i de l’oblit, i el temps,
impossibles records quan em ploren els ulls que ja no sento meus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada