La mare va morir de primavera, de matinada, de fosc,
d’aquell silenci ample que s’arrapava als ulls, a les temples,
als llavis prims que semblaven versos d’amor esborrats,
amb el cos inflat com si hagués d’enlairar-se i marxar
a les baumes del temps blanc i negre d’un altre passat,
amb els ulls molt clars i el verd dels camps sota l’esguard,
la llum de les coses que han cremat al foc, la llenya seca
i la pell blanca, transparent, de paper antic, gastat, ressec,
plena d’ofecs que esgarrapaven l’aire, la terra, l’ombra
d’aquell dolor que s’amagava al fons del ventre, del cor,
del cos menut i fràgil i estranyament vençut, cansat, eixut.
La mare va morir d’abril, de temps, de cos, d’un blanc intens
de delicats teixits que en cobrien la pell de record i tendresa,
sense noms, sense plors, sense ràbia o tristesa, de terra,
aquella pàtria seva feta d’espais petits i a la vegada infinits,
d’herbes, de flors, de plantes, de fruites i llana i gleves,
la seva pàtria menuda feta de pa i de dies, d’última primavera.
x.rivero 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada