Els dies

Et tinc com es tenen les coses,
a una distància insuficient, gasiva,
cansada de tenir-se, a prop, inabastables,
com es tenen les coses només perquè es volien.
Vago estels incinerats enormes
i et duc de blanc, sola i esquiva,
a l’altra banda on eres, submergida
al fons d’un mar escàpol, com la vida.
Et duc amb mi, com tantes coses
que duc i que s’ordenen i s’obliden,
tan lluny que sento com declinen
el verb que les ofega i les designa.
No vull tenir-te a mitges, lluna antiga,
creixent i decreixent com un batec,
o com la nit que es fa de dia i gira
penjada com un quadre a les parets.
Et tinc com es tenen els dies,
tan efímers que es ploren després.


                                                                           x.rivero 2012