Tornes del passat com una carta que va quedar-se al fons d’algun calaix,
una carta oblidada pels carters que n’ignoren el seu únic destí,
perduda en laberints de temps, arraconada, presonera, intacta,
una carta escrita per parlar de tu, per dir-me com estàs, com et sents,
uns grams de paper escrit en un sobre marró, apaisat, amb un únic segell,
una carta escrita i aturada en el temps, tancada, silenciosa o muda,
caiguda per atzar entre els plecs de la fusta on s’apilen les cartes,
quieta i absurda en si mateixa si no té destinatari, incontestable i buida,
una carta escrita per a no res, uns fulls plegats que es tornen invisibles.
Tornes del passat trenta anys després, en un moment continu, atemporal potser,
quan al jove carter li cau l’arracada al calaix de les piles, i remou els missatges,
i buida el calaix de papers i monòlegs, i tot és de color de blanca melamina,
menys un tros de marró que s’insinua al fons, i un brillant molt petit al costat,
una imatge de cop que s’encèn i il·lumina l’escena i el temps, la mà que l’estira
i la mira i llegeix mentre en mira el segell i la data, i es posa l’arrecada i corre
per portar aquella carta a destí, a l’adreça indicada, corrent més i més, delerós
d’entregar-la a temps, d’haver vençut els anys i els dies i els minuts i les hores,
d’haver vençut la distància entre tu i jo, com si fós ahir, o avui, o mai més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada