El pare

                                                               

Mira el rellotge l’home vidu i sol, les busques clàssiques

giren a ritmes dispars, alienes als ulls que les miren, inquietes,

marcant la seqüència, l’intèrval, d’una acció, d’una espera,

esfèrics mecanismes que controlen la vellesa, la insinuen.

L’home sol que es lamenta del temps que passa, del dolor

que sent al pit quan assenyala el cor, de les cames, un vertigen

que l’amoïna, que l’ennuega, un dolor sord, difícil, consumible

com la memòria o el record de tantes coses, la casa, la mare,

l’ordre de les coses, la mare, els fills, la casa, aquesta vellesa

que conté sols esplèndids i pluges i vent i profundes tristeses.

El pare que mira la vida i endreça les ombres disperses, metòdic,

i amb llàgrimes als ulls mira el rellotge i escapça les hores,

i prèn el bastó i surt al carrer a poc a poc i s’asseu sota els arbres

i recolza el seu jo amb la mirada perduda, enfonsada, dissolta

com els núvols que arrissen el tombant de les tardes de sempre.

El pare sol, sense la mare on deixava vestigis i empremptes,

regirant els moments de muntanyes de cendra, cementiris oberts

on reposen els dies consumits de presència, la mirada eloqüent

que no amaga la por de les busques que giren i giren fent temps.

                                                                 x.rivero 2012