Escala

Una escala que puja pels graons que baixen els teus peus blau fosc,

una vella i bella escala bruta de petjades mortes i de vius passants,

per parets de calç de rugosa pell i forats absurds que ningú ha pintat,

amb un tros de cel rodolant avall, incendiat de llum, esmaltat de tu

amb el cos lluent i la veu tan bruna que amaga la lluna als pits i no es veu,

la nit que es desfà pels vorals del cos coberts del vestit innocent de flors,

l’escala que puja pels grisos intents de trobar el teu nom escrit amb un verb,

dibuixant un cor travessant el guix amb un gest senzill d’inicials al dors,

el blau esquinçat del sòcol traçat sense barana on trobar-te, agafada enlloc,

baixant sense més pel terra gastat, irregular monòleg dels teus moviments

que cauen pels trams com bastons circulars, validant-te de nou, tornar a ser

la figura que veig blanca i blava i de nou una dona que em ve escala avall

de l’escala que puja i no sé si esperar-te al final dels graons com un simple voyeur

o enfilar-me corrent i abraçar el teu vestit de florits pensaments, descobrir

què s’amaga al final de la imatge on m’has dut sense dir-me què sents.

                                                                     x.rivero 2012