-2-
A fora plou, i les coses són inútilment
un refugi fosc de l’aigua inevitable.
Has guarit els ramats amb responsable inapetència
i encès el sol amb culpes que ningú esperava.
Torna la tarda a no ser més que una bruta engruna
de tarda sobre l’herba esmicolada i molla.
La teva esquena freda que s’arrapa ja sense ungles
estirada en el teu cos com una corda eixuta,
reposa mentre mires com el cel només t’ignora.
Les teves mans estoven entre els dits un bri de terra
i es queden aturades en el teu batec immòbil.
És el teu cos en creu on bela el teu silenci
i crides cap a dins i els gossos t’arrengleren,
perdut en tu i els pensaments de llana estèril
que vas deixant enrera clavats a les bardisses.
La pluja omple tupins d’escuma ennuvolada
i tot sura impossible al teu damunt i al teu damunt es vessa
i vas sentint el fred xopant la teva pell quasi insensible
fins que s’atura en el teu front l’alè calent i ronc
que et llepa i et demana la mossada convinguda.
A fora plou, inevitablement.
x.rivero 2010
x.rivero 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada