- 12 –
Entestat a assassinar l’aurora, per sempre,
amb escrits indulgents resorgits del silenci,
esotèrics, perversos, tant de bó diligents
i a l’abast dels sentits ofegats de raó.
Feia fred a Lisboa i els cafès eren plens,
a Brasileira bullia de miralls plens de gent,
i tu seies enlloc i et tocaven els nens,
com si fóssis només una pedra al carrer.
I els carrers eren lents Rua Garrett amunt
com si anéssim al cel sense presses i en pau,
Os Prazeres a prop, amb l’elèctric a punt
i amb el Campo de Ourique a tocar de les mans.
De nit, i sol, i en va vestit inútilment de negre,
segurament estrany al teu propi infinit,
ebri de tot i tanmateix obra dels altres
de tots els teus deliris engendrats.
O Tejo toca el mar amb la punta dels dits,
el riu que es torna mar i es torna tu
i corre cap al fons del Monestir
Jerònimos endins del teu novembre nu.
Intervals d’aire, de pedra, de repòs,
Vasco de Gama i tu, i els altres i Camôes,
Caeiro, Reis i Campos, i jo sense tu,
aturat a Belem
x.rivero 2010
x.rivero 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada