PESSOAM -13-

-         13 –

I si ens indulten òrfics i invisibles modernistes

i ens tornen inviolables els poemes,

si ens perdonen el posat de gosadia i d’inconsciència,

d’agnòstica i hieràtica empatia ,

caldrà dir el nom de cada cosa incerta?

vestir d’atzar les nafres dels fonemes?

Deixaré que les coses comparin el setge,

d’un Fernando Pessoa sentint Paolo Conte,

similars senectuds musicant el silenci!!

Aire, aire, aire!!! Dancing, saudade, paraules,

Mario de Sa Carneiro reivindicant-se a soles

al sol·liloqui infame d’un editor pragmàtic. Aire!

Per la tarda s’escolen les mentides nocturnes

que s’escapen dels dits i s’escampen pels camps

i sadollen el pa d’ofegades engrunes de blat

que fermenten al forn de la llenya cremada.

Poemes que hem cremat tu i jo vora el foc,

amb la culpa a la boca com un mal que s’escup

i dient ara no o ara sí, o és igual, ara tu o ara jo,

mentre a fora ens espera de negre la mort

com si ens fós un amic, o un company que hem perdut

i que es troba en el foc com la cendra, pa brut.

Il pomeriggio e troppo azzurro e lungo per me,*

(E o passado é uma névoa natural de lágrimas falsas),**

                                     * Paolo Conte: Azzurro

                                          ** Al varo de Campos: Lisbon revisited (1926)


                                                   x.rivero 2010