GANIVET

Les coses que traspassen, com un vell ganivet,

que han esmolat els núvols dels dies i les pluges,

que ha rovellat el temps i l’esperança

i la recança de no haver  pogut irrompre

prop del fossar sacríleg de l’insomne pròleg

de la carn i de la pell i dels propòsits, pòsits

que l’aire s’endú com les paraules, com l’òbit

inapetent i dolç i amarg i estúpid, indefugible dius

perquè tens por de tota i tanta eternitat que pesa,

magranes plenes del teu no-res que s’incendia

i es debat i es tensa i ensopega, potser un cop més

vora el foscant inhòspit, si els llums no compten

i si el passeig per Roma t’ha esgotat prou per vèncer

l’amor que has ofegat a les llambordes orfes,

aigua perpètua als carrerons de l’art, no pesa

ni pesen els ofecs que el ganivet provoca, ja tous

de tant glatir per tu, que ja ni hi comptes.