PESSOAM -16-

                       -16-

Tornarem a Lisboa quan la tarda s’apagui

i els tramvies s’enfonsin a l’Atlàntic perdut,

amb un llibre a la mà i un destí sense culpes

i un glossari de noms que caldria oblidar.

La tarda ens mostrarà el nom nu de les coses,

les passes de les ombres que mai no hem projectat,

aquell somriure estrany d’un nen a l’altra banda

del temps que s’escapava corrent encès i en va.

Tindràs potser un moment per compartir el teu vi,

Un Porto sec Vintage per escurçar camins

del pont que hem de creuar fent esses informals

fumant tabac senzill per recremar l’instant.

                                   x.rivero 2010

PESSOAM -15-

                         -15-


Passava amb Tabucchi per la pàgina vint,

com de passeig pel temps que mai no hem compartit

però sí que hem obtingut Pereira endins.

Passàvem junts adreces de paper,

camins d’aire i estil i ombriu desassossec.

Tabucchi el portuguès i poca cosa més

mentre esperàvem junts que el dia comencés

a veure’s pels capítols impacients.

Perquè les hores de paper són temps

que corre entre rellotge i pensaments,

full a full, camins independents,

de verb a verb sense repòs ni encerts.

Passava amb Camilleri la cita portuguesa

i em retornava als llavis un gust mig agre i dolç,

paraules que la sal tornava als oceans

del teu silenci ple de continents somniats.

Els llibres que es debaten entre la pols i els dits,

entre tu i jo que encara a l’aire l’esperem,

Pessoa permanent que torna com un plec

o com un punt de llibre on recomença Reis

i te n’adones prou que res no és innocent

i que calia un nom per començar de nou,

Tabucchi com un joc o com l’atzar pervers

que deixa a Montalbano un crim al descobert.

                                   x.rivero 2010

PESSOAM -14-

                       

                       -14-

Tornen de cop els convinguts projectes,

la solitud cansada d’un evangeli verge

que no t’espera mai i que t’acusa sempre

amb innocents pecats d’immaculats preceptes.

El teu sexe s’atura a la mà innecessària

i s’exprem una idea que s’allunya i no es pensa,

i no ets tu la solitud que es venja

i t’enrajola el nom esmicolant la pedra.

Perquè no ets tu quan es deleixen orfes

els que et fan déu amb heterònims dubtes,

perquè no ets tu, perquè la solitud s’esberla

plena d’escrots alliberats de sexe.

Obscens alès d’inevitable absència,

tornes al jou precís del teu joc preferit

i potser t’han fet plorar d’incontinència

les llàgrimes de l’altre que no ets.

Quin joc tan amagat et priva de saber-te

que llences sobre el sexe les tímides virtuts

de l’home i de la bèstia la llavor?

Demà faràs l’amor al caire del silenci

i s’omplirà de tu tota la solitud.

                                   x.rivero 2010

PESSOAM -13-

-         13 –

I si ens indulten òrfics i invisibles modernistes

i ens tornen inviolables els poemes,

si ens perdonen el posat de gosadia i d’inconsciència,

d’agnòstica i hieràtica empatia ,

caldrà dir el nom de cada cosa incerta?

vestir d’atzar les nafres dels fonemes?

Deixaré que les coses comparin el setge,

d’un Fernando Pessoa sentint Paolo Conte,

similars senectuds musicant el silenci!!

Aire, aire, aire!!! Dancing, saudade, paraules,

Mario de Sa Carneiro reivindicant-se a soles

al sol·liloqui infame d’un editor pragmàtic. Aire!

Per la tarda s’escolen les mentides nocturnes

que s’escapen dels dits i s’escampen pels camps

i sadollen el pa d’ofegades engrunes de blat

que fermenten al forn de la llenya cremada.

Poemes que hem cremat tu i jo vora el foc,

amb la culpa a la boca com un mal que s’escup

i dient ara no o ara sí, o és igual, ara tu o ara jo,

mentre a fora ens espera de negre la mort

com si ens fós un amic, o un company que hem perdut

i que es troba en el foc com la cendra, pa brut.

Il pomeriggio e troppo azzurro e lungo per me,*

(E o passado é uma névoa natural de lágrimas falsas),**

                                     * Paolo Conte: Azzurro

                                          ** Al varo de Campos: Lisbon revisited (1926)


                                                   x.rivero 2010

PESSOAM -12-

-         12 –

Entestat a assassinar l’aurora, per sempre,

amb escrits indulgents resorgits del silenci,

esotèrics, perversos, tant de bó diligents

i a l’abast dels sentits ofegats de raó.

Feia fred a Lisboa i els cafès eren plens,

a Brasileira bullia de miralls plens de gent,

i tu seies enlloc i et tocaven els nens,

com si fóssis només una pedra al carrer.

I els carrers eren lents Rua Garrett amunt

com si anéssim al cel sense presses i en pau,

Os Prazeres a prop, amb l’elèctric a punt

i amb el Campo de Ourique a tocar de les mans.

De nit, i sol, i en va vestit inútilment de negre,

segurament estrany al teu propi infinit,

ebri de tot i tanmateix obra dels altres

de tots els teus deliris engendrats.

O Tejo toca el mar amb la punta dels dits,

el riu que es torna mar i es torna tu

i corre cap al fons del Monestir

Jerònimos endins del teu novembre nu.

Intervals d’aire, de pedra, de repòs,

Vasco de Gama i tu, i els altres i Camôes,

Caeiro, Reis i Campos, i jo sense tu,

aturat a Belem amb una bena als ulls.


                            x.rivero 2010

PESSOAM -11-

- 11 -

Són les paraules qui t'ha fet viure,

les teves, les meves, totes les paraules.

Les que escribies, les que deixaves buides

sota la culpa plena d'altres paraules,

escleròtiques penes de dibuixades ombres

que formiguegen lentes sota l'estora a l'alba.

Pronunciaments estètics de vells silencis

que obrien osques de ritme estèril.

Per totes les paraules que t'han fet viure,

les seves, aquestes, totes les paraules.

Les que oblidaves entre els tramvies

i es degollaven sota les rodes,

paraules que corrien a amagar-se

entre llambordes, entre paraules mortes

que s'endurien soles i trepitjàvem orfes.

Els vells Lusíades, Alfama, l'orbe,

la torre de Sâo Jorge on es perd l'horitzó

rodolant per la pols d'algun fado impossible,

La rua da Saudade sota l'ample castell

d'on s'enduu la tristesa una música absent.

Paraules que Camôes et cedia intactes

com un préstec de noces de virginals laments,

galants proeses, gal.leres de paper.


                             x.rivero.2010

PESSOAM -10-

      - 10 -

Corre la nit, va i ve

corre de blanc i negre,

sorra de punt en creu

si al mar s'aboca plena.

Corre la nit, no dorm,

rialla de nina freda,

la lluna que no ha caigut

rodola per una estrella.

Corre la nit amb tu

i a penes la nit estrenes

quan passa nua i s'asseu

i et cauen els ulls a terra.

Corre la nit, tan bella !!

que si la toquen els dits

l'alba ve i se la queda.


                   x.rivero 2010

PESSOAM -9-

 -9 -

Si no te'n vas no marxarà l'estiu

i es quedarà a dormir la primavera,

i estrenarà llençols de mil colors

i pels coixins cauran milers de pètals.

Si no te'n vas l'hivern serà un estrany

que passa sense tu tardors senceres

i torna amb núvols blancs al teu costat

i deixa en el teu llit volves de seda.

Si no te'n vas el temps serà l'instant

on moren les memòries sense pressa.

Si no te'n vas, i et quedes un moment,

i tanques els meus ulls i m'alliberes.

                          x.rivero 2010

PESSOAM -8-

- 8 –

Al Joaquim Solsona,

en memòria.

Trobo a faltar de cop

la moderada calma

de l’aire de la tarda,

les passes de la pluja

caient sobre els cabells.

Trobo a faltar la llum

de la mirada certa,

de la paraula i l'ombra

dels laberints tancats.

Corren al mar les faltes,

i els continguts possibles

d'irònics encreuats plens de paper.

Trobo a faltar el teu vent

ple de paraules justes,

de contingudes fulles

de cultes pensaments.

Trobo a faltar el jardí

de la saviesa blanca,

dels quadres que penjaves

al fons de les parets.

Corren al mar i tornen

dofins inaccessibles

que et troben a faltar en aquest paper.

                                        x.rivero 2010

PESSOAM -7-

- 7 –

No cal prostituïr-se, ni ésser comprès,

ni cal que l’altre, anònim, endevini,

l’alçada del concepte o el color de l’univers.

La teva vida passa d’esquenes a la vida

i moren a la boca meduses i Oscar Wilde,

i t’és indiferent que a l’aire l’assassini

l’estúpida plegària de l’ateu.

Passen de llarg els somnis i te’ls mires

i a penes reconeixes els batecs,

les cares ja impossibles que no miren

ni senten que ni et veuen ni tu veus.

Tragèdies sense tu, perquè no els cal

l’estàtica immortalitat gramatical,

silencis que són tu, silencis i no res.

No cal deixar de ser, ni tu ni jo,

ni l’altre que s’hi amaga inútilment,

tornarem sols pels carrers de la nit

i a la nit deixarem que s’adormin els déus,

i obrirem els estels amb la punta dels peus

i caurem dins del cos com si algú despertés.

                                    x.rivero 2010

PESSOAM -6-

- 6 -

Al Manel Company,

en memòria.

Amb glops d’excés ens bebíem la vida,

l’estiràvem al tou de la fúria insensible

i ens venia de nou el lament i la ira.

Com un sexe potent d’innocents elegies

aturàvem el temps i violàvem la lluna

amb fanals de cotó i rialles de vidre.

Tanta força a l’estrep embogia l’auriga

i a la falda del mar adormíem l’aurora.

Un Jack Daniels si us plau, sense gel,

va bé en copa si es respecta la mida!

Riallades de seny, soldadures intactes,

maneguets de llautó que s’enduien les brides,

i l’elèctrica a punt i a la màscara espurnes,

bufadors incendiats i l’estany fet de sucre,

un poema més tard ple d’enllaços i colzes,

un poema d’acer, l’electrode invisible

on el ritme descriu el cordó de la rima.

Estimàvem les coses a l’instant i en delíem

i escolpíem la mort, l’escultura tangible,

aquest cos convingut d’abraçades indignes

que s’esberla en quietuds i s’ofega impassible.

Cendres a la boca i pètals, perfum estrany

de sorra a les sabates, de pedres amb espines,

de llàgrimes que baixen a la boca i piquen

i cauen per la gola i sense pausa expiren

i ofeguen les paraules, i amb les paraules ploren.

                                x.rivero 2010

PESSOAM -5-

- 5 –

Amb la lletra petita a la taula de marbre,

al Martinho da Arcada, amb la lletra petita,

el marbre fred, funeral, invencible,

aiguardent i cafè i cigarretes i estones

on s’acaba la vida i comença la història.

Amb la lletra petita on reviu la memòria

i l’ortònim oblit deixa línies de sucre,

la cullera enganxosa, la saudade, les culpes,

invisibles Orpheus d’una mística emprempta

embriagats en el llot dels epílegs de tinta.

Amb la lletra petita t’amagaves al cel

i cobries de marbre el nu de la tarda,

el silenci de palla d’un obscur testament

que ens llegava la vida a glopades petites.

Et fonies a l’ombra de les culpes petites,

de les cartes secretes i els amors impossibles,

ridícules cartes d’amor de múltiples Ofélies

que amb la lletra petita oferies als déus.

                                  x.rivero 2010

PESSOAM -4-

- 4-

Perquè s’entesta a perdurar-te,

perquè posada en el paper no et dol

ni t’anomena quan t’apagues,

quan li acarones el llom

sense desig ni plet ni gosadia.

Perquè li agrada viure

o perquè en viu i t’hipnotitza

i et peix el temps a cullerades,

perquè no et pensa si t’apropes

ni et reconeix ni et mira.

Perquè t’ignora els ulls

que tu mateix menties,

perquè no hi ha fragments

ni flors, ni nit ni dia,

ni Gòrgies, ni Ovidis secrets.

Per què es tornaren déus

i així mateix morien?

Per què cremes els llibres

i rius amb el plor absent?

A l’abast de les flames

sents l’escalf dels teus mots.

                             x.rivero 2010

PESSOAM -3-

-3-

No sabíem si el temps era un designi subterrani,

si els propòsits traïrien la dignitat del coit,

si l’atzar establiria els límits indulgents i obscurs

on s’entesta la vida a perdurar indolent.

L’aspre vigor d’aquesta solitud de confident

que l’agre lucidesa combat amb aforismes

i terrenals Olimps de banquers anarquistes

que tomben la mirada a un sol infern.

De tu, que tanmateix en tu fugies de l’origen

i t’engendraves sol, calidoscopi endins,

miratge enllà d’aquest desert de sorra i pensaments,

l’efígie de la Baixa feta de pedra i temps.

Enyoren els cafès el teu estil divers i els glops

que compartíem en secret i en silenciosos vins,

ja no ser jo ni tu sinó nosaltres i ells

i a poc a poc tornar a l’ampla nit tots junts.

                                                      x.rivero 2010

PESSOAM -2-

-2-

A fora plou, i les coses són inútilment

un refugi fosc de l’aigua inevitable.

Has guarit els ramats amb responsable inapetència

i encès el sol amb culpes que ningú esperava.

Torna la tarda a no ser més que una bruta engruna

de tarda sobre l’herba esmicolada i molla.

La teva esquena freda que s’arrapa ja sense ungles

estirada en el teu cos com una corda eixuta,

reposa mentre mires com el cel només t’ignora.

Les teves mans estoven entre els dits un bri de terra

i es queden aturades en el teu batec immòbil.

És el teu cos en creu on bela el teu silenci

i crides cap a dins i els gossos t’arrengleren,

perdut en tu i els pensaments de llana estèril

que vas deixant enrera clavats a les bardisses.

La pluja omple tupins d’escuma ennuvolada

i tot sura impossible al teu damunt i al teu damunt es vessa

i vas sentint el fred xopant la teva pell quasi insensible

fins que s’atura en el teu front l’alè calent i ronc

que et llepa i et demana la mossada convinguda.

A fora plou, inevitablement.

                                              x.rivero 2010

PESSOAM -1-

-1-

Les paraules que t’evoquen, que s’aboquen

a l’estreta finestra d’aquest llibre,

les paraules que t’abracen, que s’abrasen

en l’encesa miscel.lània dels teus passos,

paraules que delaten, que escupies,

que clavaves al paper com una daga,

sangonoses, inclements, paraules vives

ofegades amb les mans sobre el paper.

Les paraules que s’esgoten, que t’acaben

que s’escapen i s’amaguen en un vers,

que t’aguanten la mirada, que s’enfilen

i que buiden els teus ulls de pensament.

Només sentir que fugen, que s’esberlen

que penetren l’aire i que t’escanyen,

que s’endinsen en secret entre les venes

i que juguen a morir amb desassossec.

La màgia i el secret de les paraules

que neixen seduïdes pel misteri,

estranyes i heterònimes paraules,

persones quan et poses el barret.

                           x.rivero  2010