PESSOAM -22-

-22 -

M’envolto d’excessives apetències,

llunàtiques i frívoles conductes,

paisatges de diumenges insensibles,

austeres circumstàncies, pures.

Passo cordills pel coll que ha d’ofegar-me

lluitant ja sense forces que m’obliguin

a conquerir el teu cos o escletxa

on caic perdut de mi sense cap signe.

Lentament m’acosto al teu nou single

i et veig entre les roques convidant-me

a caure sense més deliri que la vida

i la mort que se m’escapa per la boca.

Fugir pels vidres, traspassar-te,

cobrir-te de desig esgarrapant-te,

felí pervers i estúpid de somniar-te

venint a frec del cos imaginant-me.

M’escolto i sento ritmes tan monòtons

que abasto jo tot sol l’inexcusable,

el cor i els invisibles hivernacles

on planto les llavors de la misèria.

Començarem de nou, alguna tarda,

quan algú tanqui els porticons indignes

i et porti una cançó que ens anomeni,

deixant de ser l’excusa on m’arrossegues.

                                   x.rivero 2010

PESSOAM -21-

-21 -

No et juguis el destí plagiant-te sobre els cingles

enamorat de cop de tot l’ample univers

a ulls clucs, embriac de sentir l’aire

que t’embulla la pell barrejant-se amb l’orgull

de saber-te una engruna d’allò que no entens.

No et cal redescobrir l’àmbit de l’enclusa

ni acaparar bestretes de lànguids sentiments,

passes per tot trepitjant les engrunes

i la brutícia absurda que deixen els absents.

Torno a Lisboa a veure’t, i parlarem només

del setge que senties a la vora amb assossec.

No he deixat dit el teu nom, les síl·labes

del teu nom teu, les lletres que et limiten

com una mà que acaronés perímetres

sense mesura del temps ni de l’espai on ets.

La mà que et regira racons aparents i humits

i et busca la causa dels gemecs i de l’òbit,

la mà que endolceix els cims coronats i encén

flames de pell i carn que abasteixen la fam

de tenir-te un moment en el llimb inexpert.

La mà mecànica que puja i que baixa i es perd

calze endins amb els dits arrugats a la cendra,

calent embruix estèril si el joc mor en l’intent.

No he deixat escrit tot l’embat assistit

amb un tremp incapaç de seguir el seu camí,

ajagut com un vell, abatut sense més,

amb la mà satisfent el desig a pas lent.

La mà que acompleix un final sense verb,

un escalf blanquinós que s’estén a la pell

i que llisca imponent com un nom que s’escup

i que es vol i que es tem i que es plora i és teu.

                                   x.rivero 2010

PESSOAM -20-

-20 -

Així doncs les coses, extenses, privades

del temps que ens queda, tatuatges invisibles

a la pell, sobre els ulls que recerquen

les imatges, els signes, el vertigen

de la teva nuesa, extensa, inclement.

Així les coses quan camines, lent

sobre tu mateix, obrint espais inermes

on passa com un sexe erèctil l’impossible,

un home o una dona que no et veu,

aliens a tu que els mires i els penses

i els imagines en tu com l’altre que no ets.

L’estrany silenci que no et parla i passa

i es queda buit als llavis impassibles

sabent només l’amarg d’un cigarret.

Així, extenses, inversemblants renúncies

d’aconseguir només sentir la teva veu,

deixar-la crit o ràbia sobre l’aire o el carrer,

anant a casa, cada tarda, sentint que torno

amb el barret posat i la corbata negra

i un got de vi de més a Rua Garret

on quedo amb tu o amb mi, no sé.

                                   x.rivero 2010

PESSOAM -19-

-19 -

Sabré dir el teu nom i el nom sabrà deixar-me

una mica de tu a cada glop de la tarda,

com si fossis l’amic que s’escapa dels llibres

i es presenta de nit ran de l’última copa.

Dir el teu nom al mirall i deixar que el teu rostre

s’erigeixi al meu lloc i desplaci els meus ulls

i comencin de nou els camins que et recorden

la teva Lisboa, les hores begudes a casa d’Abel.

El vi té pressa i vol acomiadar-te, anem

pels carrers de llombardes i tranvies en zel

a l’aguait de la lluna que s’enfila i es prèn

amb dos dits d’aiguardent vora el Teijo nocturn.

Passen de llarg princeses incorruptes,

les verges escolpides pels colzes de Rodin,

passen de llarg i tornen despullades

les pedres sense rostre que miren cap al cel.

Un got de vinho verde per ofegar les penes,

per glopejar la lluna rient a l’univers.

Tornar sense aturar-nos, amb la mirada buida

tot esculpint figures d’incomprensibles vels.

A casa d’Abel tancarem Lisboa, una copa de temps

on naveguin les hores i s’empassin els rems

i ens retornin els mots, quatre versos comptats

amb un fado imponent que ens desperti l’embruix

d’una pluja d’estels i una llàgrima als ulls.

                                   x.rivero 2010

PESSOAM -18-

-18 -

No serà fàcil reconquerir el vell estil,

els mil·limètrics encenalls del teu cos nu

ni del silenci rescatar sobre la pell

el vers escrit amb llengua i abandó.

Rera els vells mots es mor a poc a poc i es diu

només el que de l’altre es vol sentir,

un clam de goig que no s’atura en tu

ni torna ni és precís ni es buida a contracor.

Només una paraula i n’hi haurà prou

i tu potser t’adonis que el teu ventre

s’estripa en el paper que has ofegat

en un sol coit involuntàriament asèptic.

No serà fàcil que l’essencial penetri

la incorruptible forma dels teus pits,

anant enlloc amb la mirada erèctil,

plorant com un estúpid penedit.

La cendra al capdavall és com un sexe

desfet en la tragèdia del seu foc,

vençut el fum de rima circumspecta

de boques apressades per l’orgull.

Reso per tu sonets gens elegíacs

i es cremen vora el foc els crits romputs,

i t’alces i el teu sexe es difumina

i em deixes sol en braços de l’estoic.

                                   x.rivero 2010

PESSOAM -17-

-17-

Salvatges, endormiscats en un atzar invàlid,

i gairebé rabiosos de preceptes i diumenges,

de fòssils a la boca entre la llengua, sorra

que s’empassa com un líquid sense escuma

i es recrema, t’amenaça i se t’escola

gola avall com una nafra amb sang dissolta

com grosella, com una infantesa que retorna

pels pedaços dels mitjons a les sabates,

els pantalons massa curts, del germà gran,

d’alguna comunió d’aprofitades lleves,

d’hiverns amb massa fred i massa gana i massa

pressa que corria sola més enllà de la carrera,

dels sargits de la Roseta o les lleteres plenes

de la llet que ara bullia ara vessava, i nates

amb un tel que s’encrostava tendre a l’acte

i el porró i el pa i l’estufa encesa i tu

que no sabies per què semblava tot salvatge

per què la mare se n’anava al vespre, la bicicleta

amb qui fugia sempre, tan abrigada i tendra,

amb un adéu a la figura que rebentava els temples

i responia a soles el pare entre l’absència.

El pare, la mare, l’Alzheimer, la resta.

Salvatges, acostumats a ser com si fós sempre

avui, demà, qualsevol hora, un record qualsevol

que es perd en la mirada i que et penetra el ventre

absurd i desolat i dens com una mel antiga i verge.

Salvatges, Fernando, paraules sense pena

paraules i paraules que no em diran res d’ella,

la mare en un preàmbul de mort sobre les celles,

amb el seu dolç mirar, els ulls tan clars que em dol

no ser res més que un fill que escriu sense saber-ne,

un floc de neu als ulls on s’ha glaçat el plor

que havia de sortir i m’havia de véncer,

allò que no he perdut i tinc i vull i enyoro,

la mare vora el llit cobrint-me les misèries.

                          x.rivero 2010

derivada 01

PESSOAM -16-

                       -16-

Tornarem a Lisboa quan la tarda s’apagui

i els tramvies s’enfonsin a l’Atlàntic perdut,

amb un llibre a la mà i un destí sense culpes

i un glossari de noms que caldria oblidar.

La tarda ens mostrarà el nom nu de les coses,

les passes de les ombres que mai no hem projectat,

aquell somriure estrany d’un nen a l’altra banda

del temps que s’escapava corrent encès i en va.

Tindràs potser un moment per compartir el teu vi,

Un Porto sec Vintage per escurçar camins

del pont que hem de creuar fent esses informals

fumant tabac senzill per recremar l’instant.

                                   x.rivero 2010

PESSOAM -15-

                         -15-


Passava amb Tabucchi per la pàgina vint,

com de passeig pel temps que mai no hem compartit

però sí que hem obtingut Pereira endins.

Passàvem junts adreces de paper,

camins d’aire i estil i ombriu desassossec.

Tabucchi el portuguès i poca cosa més

mentre esperàvem junts que el dia comencés

a veure’s pels capítols impacients.

Perquè les hores de paper són temps

que corre entre rellotge i pensaments,

full a full, camins independents,

de verb a verb sense repòs ni encerts.

Passava amb Camilleri la cita portuguesa

i em retornava als llavis un gust mig agre i dolç,

paraules que la sal tornava als oceans

del teu silenci ple de continents somniats.

Els llibres que es debaten entre la pols i els dits,

entre tu i jo que encara a l’aire l’esperem,

Pessoa permanent que torna com un plec

o com un punt de llibre on recomença Reis

i te n’adones prou que res no és innocent

i que calia un nom per començar de nou,

Tabucchi com un joc o com l’atzar pervers

que deixa a Montalbano un crim al descobert.

                                   x.rivero 2010

PESSOAM -14-

                       

                       -14-

Tornen de cop els convinguts projectes,

la solitud cansada d’un evangeli verge

que no t’espera mai i que t’acusa sempre

amb innocents pecats d’immaculats preceptes.

El teu sexe s’atura a la mà innecessària

i s’exprem una idea que s’allunya i no es pensa,

i no ets tu la solitud que es venja

i t’enrajola el nom esmicolant la pedra.

Perquè no ets tu quan es deleixen orfes

els que et fan déu amb heterònims dubtes,

perquè no ets tu, perquè la solitud s’esberla

plena d’escrots alliberats de sexe.

Obscens alès d’inevitable absència,

tornes al jou precís del teu joc preferit

i potser t’han fet plorar d’incontinència

les llàgrimes de l’altre que no ets.

Quin joc tan amagat et priva de saber-te

que llences sobre el sexe les tímides virtuts

de l’home i de la bèstia la llavor?

Demà faràs l’amor al caire del silenci

i s’omplirà de tu tota la solitud.

                                   x.rivero 2010

PESSOAM -13-

-         13 –

I si ens indulten òrfics i invisibles modernistes

i ens tornen inviolables els poemes,

si ens perdonen el posat de gosadia i d’inconsciència,

d’agnòstica i hieràtica empatia ,

caldrà dir el nom de cada cosa incerta?

vestir d’atzar les nafres dels fonemes?

Deixaré que les coses comparin el setge,

d’un Fernando Pessoa sentint Paolo Conte,

similars senectuds musicant el silenci!!

Aire, aire, aire!!! Dancing, saudade, paraules,

Mario de Sa Carneiro reivindicant-se a soles

al sol·liloqui infame d’un editor pragmàtic. Aire!

Per la tarda s’escolen les mentides nocturnes

que s’escapen dels dits i s’escampen pels camps

i sadollen el pa d’ofegades engrunes de blat

que fermenten al forn de la llenya cremada.

Poemes que hem cremat tu i jo vora el foc,

amb la culpa a la boca com un mal que s’escup

i dient ara no o ara sí, o és igual, ara tu o ara jo,

mentre a fora ens espera de negre la mort

com si ens fós un amic, o un company que hem perdut

i que es troba en el foc com la cendra, pa brut.

Il pomeriggio e troppo azzurro e lungo per me,*

(E o passado é uma névoa natural de lágrimas falsas),**

                                     * Paolo Conte: Azzurro

                                          ** Al varo de Campos: Lisbon revisited (1926)


                                                   x.rivero 2010

PESSOAM -12-

-         12 –

Entestat a assassinar l’aurora, per sempre,

amb escrits indulgents resorgits del silenci,

esotèrics, perversos, tant de bó diligents

i a l’abast dels sentits ofegats de raó.

Feia fred a Lisboa i els cafès eren plens,

a Brasileira bullia de miralls plens de gent,

i tu seies enlloc i et tocaven els nens,

com si fóssis només una pedra al carrer.

I els carrers eren lents Rua Garrett amunt

com si anéssim al cel sense presses i en pau,

Os Prazeres a prop, amb l’elèctric a punt

i amb el Campo de Ourique a tocar de les mans.

De nit, i sol, i en va vestit inútilment de negre,

segurament estrany al teu propi infinit,

ebri de tot i tanmateix obra dels altres

de tots els teus deliris engendrats.

O Tejo toca el mar amb la punta dels dits,

el riu que es torna mar i es torna tu

i corre cap al fons del Monestir

Jerònimos endins del teu novembre nu.

Intervals d’aire, de pedra, de repòs,

Vasco de Gama i tu, i els altres i Camôes,

Caeiro, Reis i Campos, i jo sense tu,

aturat a Belem amb una bena als ulls.


                            x.rivero 2010

PESSOAM -11-

- 11 -

Són les paraules qui t'ha fet viure,

les teves, les meves, totes les paraules.

Les que escribies, les que deixaves buides

sota la culpa plena d'altres paraules,

escleròtiques penes de dibuixades ombres

que formiguegen lentes sota l'estora a l'alba.

Pronunciaments estètics de vells silencis

que obrien osques de ritme estèril.

Per totes les paraules que t'han fet viure,

les seves, aquestes, totes les paraules.

Les que oblidaves entre els tramvies

i es degollaven sota les rodes,

paraules que corrien a amagar-se

entre llambordes, entre paraules mortes

que s'endurien soles i trepitjàvem orfes.

Els vells Lusíades, Alfama, l'orbe,

la torre de Sâo Jorge on es perd l'horitzó

rodolant per la pols d'algun fado impossible,

La rua da Saudade sota l'ample castell

d'on s'enduu la tristesa una música absent.

Paraules que Camôes et cedia intactes

com un préstec de noces de virginals laments,

galants proeses, gal.leres de paper.


                             x.rivero.2010

PESSOAM -10-

      - 10 -

Corre la nit, va i ve

corre de blanc i negre,

sorra de punt en creu

si al mar s'aboca plena.

Corre la nit, no dorm,

rialla de nina freda,

la lluna que no ha caigut

rodola per una estrella.

Corre la nit amb tu

i a penes la nit estrenes

quan passa nua i s'asseu

i et cauen els ulls a terra.

Corre la nit, tan bella !!

que si la toquen els dits

l'alba ve i se la queda.


                   x.rivero 2010

PESSOAM -9-

 -9 -

Si no te'n vas no marxarà l'estiu

i es quedarà a dormir la primavera,

i estrenarà llençols de mil colors

i pels coixins cauran milers de pètals.

Si no te'n vas l'hivern serà un estrany

que passa sense tu tardors senceres

i torna amb núvols blancs al teu costat

i deixa en el teu llit volves de seda.

Si no te'n vas el temps serà l'instant

on moren les memòries sense pressa.

Si no te'n vas, i et quedes un moment,

i tanques els meus ulls i m'alliberes.

                          x.rivero 2010

PESSOAM -8-

- 8 –

Al Joaquim Solsona,

en memòria.

Trobo a faltar de cop

la moderada calma

de l’aire de la tarda,

les passes de la pluja

caient sobre els cabells.

Trobo a faltar la llum

de la mirada certa,

de la paraula i l'ombra

dels laberints tancats.

Corren al mar les faltes,

i els continguts possibles

d'irònics encreuats plens de paper.

Trobo a faltar el teu vent

ple de paraules justes,

de contingudes fulles

de cultes pensaments.

Trobo a faltar el jardí

de la saviesa blanca,

dels quadres que penjaves

al fons de les parets.

Corren al mar i tornen

dofins inaccessibles

que et troben a faltar en aquest paper.

                                        x.rivero 2010

PESSOAM -7-

- 7 –

No cal prostituïr-se, ni ésser comprès,

ni cal que l’altre, anònim, endevini,

l’alçada del concepte o el color de l’univers.

La teva vida passa d’esquenes a la vida

i moren a la boca meduses i Oscar Wilde,

i t’és indiferent que a l’aire l’assassini

l’estúpida plegària de l’ateu.

Passen de llarg els somnis i te’ls mires

i a penes reconeixes els batecs,

les cares ja impossibles que no miren

ni senten que ni et veuen ni tu veus.

Tragèdies sense tu, perquè no els cal

l’estàtica immortalitat gramatical,

silencis que són tu, silencis i no res.

No cal deixar de ser, ni tu ni jo,

ni l’altre que s’hi amaga inútilment,

tornarem sols pels carrers de la nit

i a la nit deixarem que s’adormin els déus,

i obrirem els estels amb la punta dels peus

i caurem dins del cos com si algú despertés.

                                    x.rivero 2010

PESSOAM -6-

- 6 -

Al Manel Company,

en memòria.

Amb glops d’excés ens bebíem la vida,

l’estiràvem al tou de la fúria insensible

i ens venia de nou el lament i la ira.

Com un sexe potent d’innocents elegies

aturàvem el temps i violàvem la lluna

amb fanals de cotó i rialles de vidre.

Tanta força a l’estrep embogia l’auriga

i a la falda del mar adormíem l’aurora.

Un Jack Daniels si us plau, sense gel,

va bé en copa si es respecta la mida!

Riallades de seny, soldadures intactes,

maneguets de llautó que s’enduien les brides,

i l’elèctrica a punt i a la màscara espurnes,

bufadors incendiats i l’estany fet de sucre,

un poema més tard ple d’enllaços i colzes,

un poema d’acer, l’electrode invisible

on el ritme descriu el cordó de la rima.

Estimàvem les coses a l’instant i en delíem

i escolpíem la mort, l’escultura tangible,

aquest cos convingut d’abraçades indignes

que s’esberla en quietuds i s’ofega impassible.

Cendres a la boca i pètals, perfum estrany

de sorra a les sabates, de pedres amb espines,

de llàgrimes que baixen a la boca i piquen

i cauen per la gola i sense pausa expiren

i ofeguen les paraules, i amb les paraules ploren.

                                x.rivero 2010