No anar més lluny del que ens espera
ni consolar-me en tot allò que fou,
ni reconèixer el sí dels presupòsits
ni dir-ho tot, ni cal, ni m’allibera.
Deixar només que tot sigui de veres,
el propi cos, la pell, l’estiu que recuperes
entre la poca llum d’aquest carrer de palla
i l’aigua que festeja algun cos nu.
No esperar més que tornar a ser el que érem
ni creure imprescindible el nostre plany,
ni amorosir les hores que no ens queden
ni bategar només perquè som vius.
Sentir que som la veu que ens pronuncia,
i deixar dits o escrits besos i noms i dies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada