PESSOAM -22-

-22 -

M’envolto d’excessives apetències,

llunàtiques i frívoles conductes,

paisatges de diumenges insensibles,

austeres circumstàncies, pures.

Passo cordills pel coll que ha d’ofegar-me

lluitant ja sense forces que m’obliguin

a conquerir el teu cos o escletxa

on caic perdut de mi sense cap signe.

Lentament m’acosto al teu nou single

i et veig entre les roques convidant-me

a caure sense més deliri que la vida

i la mort que se m’escapa per la boca.

Fugir pels vidres, traspassar-te,

cobrir-te de desig esgarrapant-te,

felí pervers i estúpid de somniar-te

venint a frec del cos imaginant-me.

M’escolto i sento ritmes tan monòtons

que abasto jo tot sol l’inexcusable,

el cor i els invisibles hivernacles

on planto les llavors de la misèria.

Començarem de nou, alguna tarda,

quan algú tanqui els porticons indignes

i et porti una cançó que ens anomeni,

deixant de ser l’excusa on m’arrossegues.

                                   x.rivero 2010

PESSOAM -21-

-21 -

No et juguis el destí plagiant-te sobre els cingles

enamorat de cop de tot l’ample univers

a ulls clucs, embriac de sentir l’aire

que t’embulla la pell barrejant-se amb l’orgull

de saber-te una engruna d’allò que no entens.

No et cal redescobrir l’àmbit de l’enclusa

ni acaparar bestretes de lànguids sentiments,

passes per tot trepitjant les engrunes

i la brutícia absurda que deixen els absents.

Torno a Lisboa a veure’t, i parlarem només

del setge que senties a la vora amb assossec.

No he deixat dit el teu nom, les síl·labes

del teu nom teu, les lletres que et limiten

com una mà que acaronés perímetres

sense mesura del temps ni de l’espai on ets.

La mà que et regira racons aparents i humits

i et busca la causa dels gemecs i de l’òbit,

la mà que endolceix els cims coronats i encén

flames de pell i carn que abasteixen la fam

de tenir-te un moment en el llimb inexpert.

La mà mecànica que puja i que baixa i es perd

calze endins amb els dits arrugats a la cendra,

calent embruix estèril si el joc mor en l’intent.

No he deixat escrit tot l’embat assistit

amb un tremp incapaç de seguir el seu camí,

ajagut com un vell, abatut sense més,

amb la mà satisfent el desig a pas lent.

La mà que acompleix un final sense verb,

un escalf blanquinós que s’estén a la pell

i que llisca imponent com un nom que s’escup

i que es vol i que es tem i que es plora i és teu.

                                   x.rivero 2010

PESSOAM -20-

-20 -

Així doncs les coses, extenses, privades

del temps que ens queda, tatuatges invisibles

a la pell, sobre els ulls que recerquen

les imatges, els signes, el vertigen

de la teva nuesa, extensa, inclement.

Així les coses quan camines, lent

sobre tu mateix, obrint espais inermes

on passa com un sexe erèctil l’impossible,

un home o una dona que no et veu,

aliens a tu que els mires i els penses

i els imagines en tu com l’altre que no ets.

L’estrany silenci que no et parla i passa

i es queda buit als llavis impassibles

sabent només l’amarg d’un cigarret.

Així, extenses, inversemblants renúncies

d’aconseguir només sentir la teva veu,

deixar-la crit o ràbia sobre l’aire o el carrer,

anant a casa, cada tarda, sentint que torno

amb el barret posat i la corbata negra

i un got de vi de més a Rua Garret

on quedo amb tu o amb mi, no sé.

                                   x.rivero 2010

PESSOAM -19-

-19 -

Sabré dir el teu nom i el nom sabrà deixar-me

una mica de tu a cada glop de la tarda,

com si fossis l’amic que s’escapa dels llibres

i es presenta de nit ran de l’última copa.

Dir el teu nom al mirall i deixar que el teu rostre

s’erigeixi al meu lloc i desplaci els meus ulls

i comencin de nou els camins que et recorden

la teva Lisboa, les hores begudes a casa d’Abel.

El vi té pressa i vol acomiadar-te, anem

pels carrers de llombardes i tranvies en zel

a l’aguait de la lluna que s’enfila i es prèn

amb dos dits d’aiguardent vora el Teijo nocturn.

Passen de llarg princeses incorruptes,

les verges escolpides pels colzes de Rodin,

passen de llarg i tornen despullades

les pedres sense rostre que miren cap al cel.

Un got de vinho verde per ofegar les penes,

per glopejar la lluna rient a l’univers.

Tornar sense aturar-nos, amb la mirada buida

tot esculpint figures d’incomprensibles vels.

A casa d’Abel tancarem Lisboa, una copa de temps

on naveguin les hores i s’empassin els rems

i ens retornin els mots, quatre versos comptats

amb un fado imponent que ens desperti l’embruix

d’una pluja d’estels i una llàgrima als ulls.

                                   x.rivero 2010

PESSOAM -18-

-18 -

No serà fàcil reconquerir el vell estil,

els mil·limètrics encenalls del teu cos nu

ni del silenci rescatar sobre la pell

el vers escrit amb llengua i abandó.

Rera els vells mots es mor a poc a poc i es diu

només el que de l’altre es vol sentir,

un clam de goig que no s’atura en tu

ni torna ni és precís ni es buida a contracor.

Només una paraula i n’hi haurà prou

i tu potser t’adonis que el teu ventre

s’estripa en el paper que has ofegat

en un sol coit involuntàriament asèptic.

No serà fàcil que l’essencial penetri

la incorruptible forma dels teus pits,

anant enlloc amb la mirada erèctil,

plorant com un estúpid penedit.

La cendra al capdavall és com un sexe

desfet en la tragèdia del seu foc,

vençut el fum de rima circumspecta

de boques apressades per l’orgull.

Reso per tu sonets gens elegíacs

i es cremen vora el foc els crits romputs,

i t’alces i el teu sexe es difumina

i em deixes sol en braços de l’estoic.

                                   x.rivero 2010

PESSOAM -17-

-17-

Salvatges, endormiscats en un atzar invàlid,

i gairebé rabiosos de preceptes i diumenges,

de fòssils a la boca entre la llengua, sorra

que s’empassa com un líquid sense escuma

i es recrema, t’amenaça i se t’escola

gola avall com una nafra amb sang dissolta

com grosella, com una infantesa que retorna

pels pedaços dels mitjons a les sabates,

els pantalons massa curts, del germà gran,

d’alguna comunió d’aprofitades lleves,

d’hiverns amb massa fred i massa gana i massa

pressa que corria sola més enllà de la carrera,

dels sargits de la Roseta o les lleteres plenes

de la llet que ara bullia ara vessava, i nates

amb un tel que s’encrostava tendre a l’acte

i el porró i el pa i l’estufa encesa i tu

que no sabies per què semblava tot salvatge

per què la mare se n’anava al vespre, la bicicleta

amb qui fugia sempre, tan abrigada i tendra,

amb un adéu a la figura que rebentava els temples

i responia a soles el pare entre l’absència.

El pare, la mare, l’Alzheimer, la resta.

Salvatges, acostumats a ser com si fós sempre

avui, demà, qualsevol hora, un record qualsevol

que es perd en la mirada i que et penetra el ventre

absurd i desolat i dens com una mel antiga i verge.

Salvatges, Fernando, paraules sense pena

paraules i paraules que no em diran res d’ella,

la mare en un preàmbul de mort sobre les celles,

amb el seu dolç mirar, els ulls tan clars que em dol

no ser res més que un fill que escriu sense saber-ne,

un floc de neu als ulls on s’ha glaçat el plor

que havia de sortir i m’havia de véncer,

allò que no he perdut i tinc i vull i enyoro,

la mare vora el llit cobrint-me les misèries.

                          x.rivero 2010