PESSOAM -28-

                                         - 28 -

Dorm plàcida, amb les ungles pintades, exòtiques,

les mans plegades com un prec, els genolls bruns

que reposen sota les puntes de la faldilla negra.

L’americana blanca i cabellera rossa, rínxols

de pentinades albes, a mitges contingudes,

els ulls d’un verd caigut cap a la boca freda,

els llavis prims, la cara esquerpa i estirada.

Dorm plàcida i alguna cosa es mou per dins,

belluga inquietament el cap que aixafa la finestra,

somia qui sap què i qui sap com i quan i on,

i encara sense nom, les cames brunes, llises,

les cames que s’extenen callades fins als peus.

Dorm plàcida i els pits li tomben amb tendresa,

plegats entre els seus braços, creixents i confidents,

la brusa que els conté, la brusa blanca i negra,

de lli o d’algun cotó que es fa enamoradís,

la punta que s’escapa del dolç sostenidor,

de seda sempre negra, teixida amb mans subtils

que saben contenir mugrons inesperats.

Dorm plàcida i el tren travessa planes velles

i excita imaginar-la tan nua com un crit,

alliberant el cos a ritme de poema.

Desperta i mira a prop, les lletres que teclegen.

No sap que sense nom no es viu ni es reconeixen

les parts que d’un mateix veu l’altre cegament.

                                                   x. rivero 2010           

PESSOAM -27-

                                                   - 27 -

La solitud és una gota freda, de tu que te m’escapes

pels rierols de l’ombra que ens ocupa els dies, tots

els dies estesos al celobert brut i invisible, l’aire

que falta i que s’espera, sentint esclats domèstics

i crits i veus i confidències. I l‘aire que falta, esperes,

servint-te un vi mediocre a setze graus histèrics,

respirant a penes, a cops, amb una tos perpètua

que surt d’algun cendrer d’apagades empremptes,

la cendra que dibuixa anònims laberints,

tísics contrapunts per omplir vells dietaris, cendra

que t’escurça l’aire i que t’estira el tràgic ventre.

La solitud de tu que escapes com una gota freda

baixant per inventades autopistes pel meu pit,

sentint que moriràs al ventre deixant-me algun senyal,

una llepada freda que et deixa incongruències,

contradictoris estigmes d’idees sense enginy.

L’aire que falta perquè mastegues cendres,

perquè no era a l’origen la teva solitud,

només era una gota d’aire sola i freda.

                                                x. rivero 2010             

PESSOAM -26-

                                                  - 26 -

Darrera de les coses, on t’amagues i t’inventes,

atemorit pel ventre de la lluna immensa,

s’escampen els silencis i es fan ombra

i aranyes que s’abracen una a una.

Hans Castorp se’ns allunya i es fa cendra

i cremes la chaise longue de la memòria,

a l’ombra de les coses de l’home gris que inventes

per no deixar de tu ni un petit rastre d’home.

                                                x. rivero 2010             

PESSOAM -25-

                                             - 25 -

Públicament t’has extingit , Fernando,

t’escric perquè em fa por quedar en silenci

i morir un dia sense temps per a reviure

les coses que he volgut callar però véncer.

No podré dir-ho tot, ni en sé, ni cal ni hi penso

però escriure’t m’allibera dels capvespres

que envolten i s’arrapen i es presenten

amb aire de mortal irreverència.

No espero que em responguis, Fernando,

de fet ja m’has donat tantes respostes

que escric potser només per demanar-te

que no n’esperis més de les meves paraules.

                                                x. rivero 2010             

PESSOAM -24-

                                                 - 24 -

Alenteijo, com si tastar els origens mòrbids

permetés els empelts que rastreja el moment,

al final de la vida potser, un tupí de moments

recremats en el foc de l’inici insistent,

Castelo da Vide, Marbao, la memòria del pare

que no saps per què  et torna, a tu, que esperaves

deixar la bandera de les pàtries al dors.

Per què la memòria si no et trobo a la pell?

Si només han passat núvols tous de foscor?

Potser tu, potser pròxim, a la casa del lus

que no sóc ni sé jo si era cert, si eres tu,

pels carrers extremenys, primaveres al llom.

O potser dins les Baumes, pels camins de Llaers,

amb un sol retrat, blanc i negre i confús

de la mare fa temps, de la mare tant temps

aturat i clavat al cervell com un dard.

La mare ara no té refugis on guarir-me,

perduda entre l’abisme del ser i no ser feixuc.

Em llanço a l’horitzó dels meus origens,

apàtrides pronúncies sense jo.

La terra que ara sento és només terra

i aleno de saudade a contracor.

                                                x. rivero 2010             

PESSOAM -23-

                                         - 23 -

Caldrà assumir velocitats domòtiques

pel centre de la vida entre les dunes.

De l'aire no se'n sap perquè s'escapa

com una lenta, obaga, melodia.

La partitura que no espera i tanca

silencis desvalguts entre les sines.

Algú dorm amagat en les ulleres

que tanquen els ulls oberts incomprensibles.

Et sonen els paisatges que et defugen,

que tomben i s'escapen, van enrera

com si de cop tinguéssim per oracle

captives llums al fons de la motxilla.

Aquest no és un viatge qualsevol

perquè no és temps de fer-se enrera.

No és ara que a destemps t'esveres

si veus que de l'entorn res no perdura.

Desa el desert, desa la sorra, el temps

cau pel seu pes a l'altra banda, a soles.

La gravetat no t'ha de véncer, caus

com cau la sorra, grapats de contingències

que no et saben el nom, que viuen vora teu,

en tu, només si tu les penses, fondes.

Caldrà assumir viatges al centre de les boires.

                                                            x. rivero 2010