dimecres, 14 d’agost del 2013

ASFALT

Vindràs pel teu asfalt de plomes clivellades,
amb els peus gastats de tinta i de quitrà,
a poc a poc, com vénen tantes coses, i tu
que t’enduràs la sorra del meu nom.
Les ungles tan vermelles com la sang,
I els teus ulls esbandits al sol d’algun dissabte
quan duies al cistell agulles de colors
per no penjar del temps els dies a la pell.
No deixaré que em deixis només un bes a taula,
un tros de tu només, de fàcil encanteri,
diré la veritat amb signes ben visibles,
amb la mirada fixa, amb la paraula freda.
Potser te n’aniràs amb un gest sense pressa,
amb l’aire deixondit d’un equilibri alerta,
les natges a l’esquena movent adéus visibles,
i tu, que tornaràs quan hi hagi lluna plena.
T’observo en els retrats que m’ha deixat la cendra,
el teu perfum invers de ferro i de mantega,
de línies als narius de complagudes temples,
a un pas de tu, que t’hi emmiralles sempre.
No trobaré a faltar la tèbia llum del ventre
ni aquell desig anònim gelós a les palpentes,
no ara, que m’imploren imatges que penetren
aquest estar de mi, que ni comprenc ni em repta.
Quan tornis no hi seré, m’empaiten carreteres
de lúcids hivernacles on planto els meus silencis
i deixo que els ocells em peixin cucs i gleves.

GANIVET

Les coses que traspassen, com un vell ganivet,
que han esmolat els núvols dels dies i les pluges,
que ha rovellat el temps i l’esperança
i la recança de no haver  pogut irrompre
prop del fossar sacríleg de l’insomne pròleg
de la carn i de la pell i dels propòsits, pòsits
que l’aire s’endú com les paraules, com l’òbit
inapetent i dolç i amarg i estúpid, indefugible dius
perquè tens por de tota i tanta eternitat que pesa,
magranes plenes del teu no-res que s’incendia
i es debat i es tensa i ensopega, potser un cop més
vora el foscant inhòspit, si els llums no compten
i si el passeig per Roma t’ha esgotat prou per vèncer
l’amor que has ofegat a les llambordes orfes,
aigua perpètua als carrerons de l’art, no pesa
ni pesen els ofecs que el ganivet provoca, ja tous
de tant glatir per tu, que ja ni hi comptes.

DELIBEREM

Deliberem, així, com si diguéssim
els noms que ara ens provoquen
i els mots que ara ens convoquen
dient-los, sí, com si deliberéssim
l’estranya  pulcritud  dels sons.
Deliberem, així,  com si sabéssim
l’incaut i el pols de qui perboca
l’intrús i l’ndolent que evoca
la mort, com si tinguéssim
la nit immensa al cor.

EL QUE ÉREM

No anar més lluny del que ens espera
ni consolar-me en tot allò que fou,
ni reconèixer el sí dels presupòsits
ni dir-ho tot, ni cal, ni m’allibera.
Deixar només que tot sigui de veres,
el propi cos, la pell, l’estiu que recuperes
entre la poca llum d’aquest carrer de palla
i l’aigua que festeja algun cos nu.
No esperar més que tornar a ser el que érem
ni creure imprescindible el nostre plany,
ni amorosir les hores que no ens queden
ni bategar només perquè som vius.
Sentir que som la veu que ens pronuncia,
i deixar dits o escrits besos i noms i dies.

COM SI FÓS JO

Sento, com si fós jo qui sent, l’aire que passa
el gust entre dolç i eròtic d’un jove vi novell,
les veus del menjador que salten fent tentines,
un vano d’acordió que s’obre breu i es tanca
i algun soroll metàl·lic, vulgar i sense més.
Sentir que sents, com si fós jo qui s’alça
per veure des de dalt un mapa immens ,
algun estel  fugaç que sembla s’incendia
i tanmateix es perd al fons de l’univers.


CENDRES

Sobre la cendra que imploren els meus dits,
el buit lunar esfèric dels teus ulls, el cos
que he dibuixat a palps de nit al laberint
i amb desesper i a cegues contingut,
he trencat el temps de vidre, esgarrapat
la teva ombra, anònima i fugaç, com tu,
tan fràgil que no sé si l’aire ha copejat
el tremp dels teus cantells i alhora esmicolat
aquesta fosca i grisa i negra exactitud.

traductor