Vindràs pel teu asfalt de plomes clivellades,
amb els peus gastats de tinta i de quitrà,
a poc a poc, com vénen tantes coses, i tu
que t’enduràs la sorra del meu nom.
Les ungles tan vermelles com la sang,
I els teus ulls esbandits al sol d’algun dissabte
quan duies al cistell agulles de colors
per no penjar del temps els dies a la pell.
No deixaré que em deixis només un bes a taula,
un tros de tu només, de fàcil encanteri,
diré la veritat amb signes ben visibles,
amb la mirada fixa, amb la paraula freda.
Potser te n’aniràs amb un gest sense pressa,
amb l’aire deixondit d’un equilibri alerta,
les natges a l’esquena movent adéus visibles,
i tu, que tornaràs quan hi hagi lluna plena.
T’observo en els retrats que m’ha deixat la cendra,
el teu perfum invers de ferro i de mantega,
de línies als narius de complagudes temples,
a un pas de tu, que t’hi emmiralles sempre.
No trobaré a faltar la tèbia llum del ventre
ni aquell desig anònim gelós a les palpentes,
no ara, que m’imploren imatges que penetren
aquest estar de mi, que ni comprenc ni em repta.
Quan tornis no hi seré, m’empaiten carreteres
de lúcids hivernacles on planto els meus silencis
i deixo que els ocells em peixin cucs i gleves.
