PESSOAM -5-

- 5 –

Amb la lletra petita a la taula de marbre,

al Martinho da Arcada, amb la lletra petita,

el marbre fred, funeral, invencible,

aiguardent i cafè i cigarretes i estones

on s’acaba la vida i comença la història.

Amb la lletra petita on reviu la memòria

i l’ortònim oblit deixa línies de sucre,

la cullera enganxosa, la saudade, les culpes,

invisibles Orpheus d’una mística emprempta

embriagats en el llot dels epílegs de tinta.

Amb la lletra petita t’amagaves al cel

i cobries de marbre el nu de la tarda,

el silenci de palla d’un obscur testament

que ens llegava la vida a glopades petites.

Et fonies a l’ombra de les culpes petites,

de les cartes secretes i els amors impossibles,

ridícules cartes d’amor de múltiples Ofélies

que amb la lletra petita oferies als déus.

                                  x.rivero 2010

PESSOAM -4-

- 4-

Perquè s’entesta a perdurar-te,

perquè posada en el paper no et dol

ni t’anomena quan t’apagues,

quan li acarones el llom

sense desig ni plet ni gosadia.

Perquè li agrada viure

o perquè en viu i t’hipnotitza

i et peix el temps a cullerades,

perquè no et pensa si t’apropes

ni et reconeix ni et mira.

Perquè t’ignora els ulls

que tu mateix menties,

perquè no hi ha fragments

ni flors, ni nit ni dia,

ni Gòrgies, ni Ovidis secrets.

Per què es tornaren déus

i així mateix morien?

Per què cremes els llibres

i rius amb el plor absent?

A l’abast de les flames

sents l’escalf dels teus mots.

                             x.rivero 2010

PESSOAM -3-

-3-

No sabíem si el temps era un designi subterrani,

si els propòsits traïrien la dignitat del coit,

si l’atzar establiria els límits indulgents i obscurs

on s’entesta la vida a perdurar indolent.

L’aspre vigor d’aquesta solitud de confident

que l’agre lucidesa combat amb aforismes

i terrenals Olimps de banquers anarquistes

que tomben la mirada a un sol infern.

De tu, que tanmateix en tu fugies de l’origen

i t’engendraves sol, calidoscopi endins,

miratge enllà d’aquest desert de sorra i pensaments,

l’efígie de la Baixa feta de pedra i temps.

Enyoren els cafès el teu estil divers i els glops

que compartíem en secret i en silenciosos vins,

ja no ser jo ni tu sinó nosaltres i ells

i a poc a poc tornar a l’ampla nit tots junts.

                                                      x.rivero 2010

PESSOAM -2-

-2-

A fora plou, i les coses són inútilment

un refugi fosc de l’aigua inevitable.

Has guarit els ramats amb responsable inapetència

i encès el sol amb culpes que ningú esperava.

Torna la tarda a no ser més que una bruta engruna

de tarda sobre l’herba esmicolada i molla.

La teva esquena freda que s’arrapa ja sense ungles

estirada en el teu cos com una corda eixuta,

reposa mentre mires com el cel només t’ignora.

Les teves mans estoven entre els dits un bri de terra

i es queden aturades en el teu batec immòbil.

És el teu cos en creu on bela el teu silenci

i crides cap a dins i els gossos t’arrengleren,

perdut en tu i els pensaments de llana estèril

que vas deixant enrera clavats a les bardisses.

La pluja omple tupins d’escuma ennuvolada

i tot sura impossible al teu damunt i al teu damunt es vessa

i vas sentint el fred xopant la teva pell quasi insensible

fins que s’atura en el teu front l’alè calent i ronc

que et llepa i et demana la mossada convinguda.

A fora plou, inevitablement.

                                              x.rivero 2010

PESSOAM -1-

-1-

Les paraules que t’evoquen, que s’aboquen

a l’estreta finestra d’aquest llibre,

les paraules que t’abracen, que s’abrasen

en l’encesa miscel.lània dels teus passos,

paraules que delaten, que escupies,

que clavaves al paper com una daga,

sangonoses, inclements, paraules vives

ofegades amb les mans sobre el paper.

Les paraules que s’esgoten, que t’acaben

que s’escapen i s’amaguen en un vers,

que t’aguanten la mirada, que s’enfilen

i que buiden els teus ulls de pensament.

Només sentir que fugen, que s’esberlen

que penetren l’aire i que t’escanyen,

que s’endinsen en secret entre les venes

i que juguen a morir amb desassossec.

La màgia i el secret de les paraules

que neixen seduïdes pel misteri,

estranyes i heterònimes paraules,

persones quan et poses el barret.

                           x.rivero  2010

Paraules

Per què de cop perden sentit les paraules i s’embruten de pressa

d’incomprensibles missatges construïnt aquest poema?

Paraules que veus escrites i s’esborren a la boca, sorra freda

que intentes lligar en un morter on se n’escapen les lletres

i se n’esclafen els sons que la boca allibera perquè cremen

i llaguen la llengua i es cargolen i es barregen

consonants i vocals sense normes ni morfologia ni sintaxi,

vèrtebres que no suporten un cos verbal absurd i inconsistent,

erràtic entre fonemes llòbrecs que surten disparats d’entre les dents,

signes impossibles que moren sense línia a les parets, l’aire

d’àtones gramàtiques i inútils paradigmes d’un nou vers.

Paraules construïnt-se a si mateixes, knhuytionjitarr,

indiferents al sentit que hi buscaves, necessari i cruel

quan es torna silenci i en silenci te’l creus, knuitonjamarr.

                                                  x.rivero 2012

Una carta

Tornes del passat com una carta que va quedar-se al fons d’algun calaix,

una carta oblidada pels carters que n’ignoren el seu únic destí,

perduda en laberints de temps, arraconada, presonera, intacta,

una carta escrita per parlar de tu, per dir-me com estàs, com et sents,

uns grams de paper escrit en un sobre marró, apaisat, amb un únic segell,

una carta escrita i aturada en el temps, tancada, silenciosa o muda,

caiguda per atzar entre els plecs de la fusta on s’apilen les cartes,

quieta i absurda en si mateixa si no té destinatari, incontestable i buida,

una carta escrita per a no res, uns fulls plegats que es tornen invisibles.

Tornes del passat trenta anys després, en un moment continu, atemporal potser,

quan al jove carter li cau l’arracada al calaix de les piles, i remou els missatges,

i buida el calaix de papers i monòlegs, i tot és de color de blanca melamina,

menys un tros de marró que s’insinua al fons, i un brillant molt petit al costat,

una imatge de cop que s’encèn i il·lumina l’escena i el temps, la mà que l’estira

i la mira i llegeix mentre en mira el segell i la data, i es posa l’arrecada i corre

per portar aquella carta a destí, a l’adreça indicada, corrent més i més, delerós

d’entregar-la a temps, d’haver vençut els anys i els dies i els minuts i les hores,

d’haver vençut la distància entre tu i jo, com si fós ahir, o avui, o mai més.

                                                                          x.rivero 2012

Escala

Una escala que puja pels graons que baixen els teus peus blau fosc,

una vella i bella escala bruta de petjades mortes i de vius passants,

per parets de calç de rugosa pell i forats absurds que ningú ha pintat,

amb un tros de cel rodolant avall, incendiat de llum, esmaltat de tu

amb el cos lluent i la veu tan bruna que amaga la lluna als pits i no es veu,

la nit que es desfà pels vorals del cos coberts del vestit innocent de flors,

l’escala que puja pels grisos intents de trobar el teu nom escrit amb un verb,

dibuixant un cor travessant el guix amb un gest senzill d’inicials al dors,

el blau esquinçat del sòcol traçat sense barana on trobar-te, agafada enlloc,

baixant sense més pel terra gastat, irregular monòleg dels teus moviments

que cauen pels trams com bastons circulars, validant-te de nou, tornar a ser

la figura que veig blanca i blava i de nou una dona que em ve escala avall

de l’escala que puja i no sé si esperar-te al final dels graons com un simple voyeur

o enfilar-me corrent i abraçar el teu vestit de florits pensaments, descobrir

què s’amaga al final de la imatge on m’has dut sense dir-me què sents.

                                                                     x.rivero 2012

Erecció

Una fonda erecció et reivindica de sobte, l’extrema duresa

dels químics fonaments del cos i algun misògen pensament,

consol onanista d’imatges previsibles, seqüències programades

d’eròtics contrapunts i estèrils jocs de màgia entre les mans.

Captiu del teu cos que no és, creat de nou per ser secret,

i el misteriós desig que et va fent sense pressa no res,

una brisa tèbia que s’atura a la pell i esgarrapa i penetra

i es fa veu i gemec i s’estira i es trempa com un vidre calent.

Carícies d’aire del teu no ser, d’imatges que la memòria tria

tot remenant calaixos plens de records i d’ombres del que va ser,

absurda selecció dels trossos de la vida que busques fer presents,

uns llavis genuïns, un pit entre les mans, uns besos de paper,

aquell primer moment d’un dia qualsevol que la memòria prèn

com si pogués sortir dels ulls i tornar-te de cop el seu físic reflex.

Res no torna a ser el mateix que va ser malgrat l’extrema duresa

d’aquest desig que t’omple de pedaços d’alquímia inexistents,

resignat al mosaic dels esquitxos d’història que s’escola entre els dits.

                                                               x.rivero 2012

Silenci

Entrar pel laberint i despullar-te del silenci que t’escalfa,

ingràvida textura d’unicorn al centre delicat de l’epopeia,

un llast de bèstia sobre el cos que et tomba i que t’ennuega

sense saber qui som, nous emigrants del continent virtual

d’aquesta pell que estires i que llences com un vell pergamí

escrit a cops de vent i pluja i sang i un bon raig de temença,

i adreces rebregades al puny que amagaven potser el teu destí,

el destí de nosaltres, els que teníem els ulls al palmell de la mà

i corríem pel bosc a cegues, absents i a les palpentes,

ulls tímids rodolant pels raigs de sol i que morien sense veure-hi.

Una passió de fusta d’una erecció que inventes en la duresa

dels passos que se t’emporten lluny del silenci de tintes

escampades per l’embruix  d’una paraula, d’una sola paraula

que t’indiqui el camí, l’horitzó, la sortida on plorar i desplomar-te

com un nen que retroba la mare ja morta i s’embriaga de llum

i arrossega el deliri sense pena ni pols pel desert d’un sol full,

una passió sense crist, sense rostre, eixorca, nua, morta,

amb les mans obertes esperant un diluvi vençut que t’ofegui,

que t’enfonsi en el mar amb el trident obscur d’una nova tragèdia.

                                                           x.rivero 2012