Del meu temps

Que estrictament m’invoquin

les teves insolents esgarrapades,

les roses que restregues als meus ulls

com un trofeu cromat de sang i punxes.

Que torni la guineu a degollar-me,

a conquerir la meva llibertat ferotge,

gemegarem de vi embriacs i nus i erràtics

i deixarem la pell tacada de maduixes

i el sexe revoltat a la safata dels voltors.

Que m’incriminin si s’esventra l’aire,

que em condemni l’hora de la mort quan cau,

que plori la lluna i que es recremi el sol.

Jo tinc un silenci de cavall al coll,

de renills de sutge i de cadells absorts,

la vida que tinc, com un espès enyor

de l’home que torna a la nit del tros.

Que no s’aturi l’ànsia de tenir-te a prop,

que giri el cor i bategui com una baldufa,

que perdi els sentits el cervell més estricte,

que m’invoqui el teu nom la tragèdia del coit

i la vida que tinc, enfilada a la finestra

on s’aboca i es llença com un nàufrag al mar.

Que em perdonin els fills tanta cendra,

que no tinguin por del silenci dels mots,

que estrictament m’invoquin a l’alba

quan la llum es mostri i apagui el dolor.

Jo tinc un silenci de cavall al coll,

de negra crinera de blancs aldarulls,

els anys de Ripoll que em venen a veure

amb una estelada de garsa i orgull.

Que els déus em perdonin l’accent més agut,

el temps se’m fa d’anys, gasela i minuts.

                        X. Rivero 2014