Paraules

Per què de cop perden sentit les paraules i s’embruten de pressa

d’incomprensibles missatges construïnt aquest poema?

Paraules que veus escrites i s’esborren a la boca, sorra freda

que intentes lligar en un morter on se n’escapen les lletres

i se n’esclafen els sons que la boca allibera perquè cremen

i llaguen la llengua i es cargolen i es barregen

consonants i vocals sense normes ni morfologia ni sintaxi,

vèrtebres que no suporten un cos verbal absurd i inconsistent,

erràtic entre fonemes llòbrecs que surten disparats d’entre les dents,

signes impossibles que moren sense línia a les parets, l’aire

d’àtones gramàtiques i inútils paradigmes d’un nou vers.

Paraules construïnt-se a si mateixes, knhuytionjitarr,

indiferents al sentit que hi buscaves, necessari i cruel

quan es torna silenci i en silenci te’l creus, knuitonjamarr.

                                                  x.rivero 2012

Una carta

Tornes del passat com una carta que va quedar-se al fons d’algun calaix,

una carta oblidada pels carters que n’ignoren el seu únic destí,

perduda en laberints de temps, arraconada, presonera, intacta,

una carta escrita per parlar de tu, per dir-me com estàs, com et sents,

uns grams de paper escrit en un sobre marró, apaisat, amb un únic segell,

una carta escrita i aturada en el temps, tancada, silenciosa o muda,

caiguda per atzar entre els plecs de la fusta on s’apilen les cartes,

quieta i absurda en si mateixa si no té destinatari, incontestable i buida,

una carta escrita per a no res, uns fulls plegats que es tornen invisibles.

Tornes del passat trenta anys després, en un moment continu, atemporal potser,

quan al jove carter li cau l’arracada al calaix de les piles, i remou els missatges,

i buida el calaix de papers i monòlegs, i tot és de color de blanca melamina,

menys un tros de marró que s’insinua al fons, i un brillant molt petit al costat,

una imatge de cop que s’encèn i il·lumina l’escena i el temps, la mà que l’estira

i la mira i llegeix mentre en mira el segell i la data, i es posa l’arrecada i corre

per portar aquella carta a destí, a l’adreça indicada, corrent més i més, delerós

d’entregar-la a temps, d’haver vençut els anys i els dies i els minuts i les hores,

d’haver vençut la distància entre tu i jo, com si fós ahir, o avui, o mai més.

                                                                          x.rivero 2012

Escala

Una escala que puja pels graons que baixen els teus peus blau fosc,

una vella i bella escala bruta de petjades mortes i de vius passants,

per parets de calç de rugosa pell i forats absurds que ningú ha pintat,

amb un tros de cel rodolant avall, incendiat de llum, esmaltat de tu

amb el cos lluent i la veu tan bruna que amaga la lluna als pits i no es veu,

la nit que es desfà pels vorals del cos coberts del vestit innocent de flors,

l’escala que puja pels grisos intents de trobar el teu nom escrit amb un verb,

dibuixant un cor travessant el guix amb un gest senzill d’inicials al dors,

el blau esquinçat del sòcol traçat sense barana on trobar-te, agafada enlloc,

baixant sense més pel terra gastat, irregular monòleg dels teus moviments

que cauen pels trams com bastons circulars, validant-te de nou, tornar a ser

la figura que veig blanca i blava i de nou una dona que em ve escala avall

de l’escala que puja i no sé si esperar-te al final dels graons com un simple voyeur

o enfilar-me corrent i abraçar el teu vestit de florits pensaments, descobrir

què s’amaga al final de la imatge on m’has dut sense dir-me què sents.

                                                                     x.rivero 2012

Erecció

Una fonda erecció et reivindica de sobte, l’extrema duresa

dels químics fonaments del cos i algun misògen pensament,

consol onanista d’imatges previsibles, seqüències programades

d’eròtics contrapunts i estèrils jocs de màgia entre les mans.

Captiu del teu cos que no és, creat de nou per ser secret,

i el misteriós desig que et va fent sense pressa no res,

una brisa tèbia que s’atura a la pell i esgarrapa i penetra

i es fa veu i gemec i s’estira i es trempa com un vidre calent.

Carícies d’aire del teu no ser, d’imatges que la memòria tria

tot remenant calaixos plens de records i d’ombres del que va ser,

absurda selecció dels trossos de la vida que busques fer presents,

uns llavis genuïns, un pit entre les mans, uns besos de paper,

aquell primer moment d’un dia qualsevol que la memòria prèn

com si pogués sortir dels ulls i tornar-te de cop el seu físic reflex.

Res no torna a ser el mateix que va ser malgrat l’extrema duresa

d’aquest desig que t’omple de pedaços d’alquímia inexistents,

resignat al mosaic dels esquitxos d’història que s’escola entre els dits.

                                                               x.rivero 2012

Silenci

Entrar pel laberint i despullar-te del silenci que t’escalfa,

ingràvida textura d’unicorn al centre delicat de l’epopeia,

un llast de bèstia sobre el cos que et tomba i que t’ennuega

sense saber qui som, nous emigrants del continent virtual

d’aquesta pell que estires i que llences com un vell pergamí

escrit a cops de vent i pluja i sang i un bon raig de temença,

i adreces rebregades al puny que amagaven potser el teu destí,

el destí de nosaltres, els que teníem els ulls al palmell de la mà

i corríem pel bosc a cegues, absents i a les palpentes,

ulls tímids rodolant pels raigs de sol i que morien sense veure-hi.

Una passió de fusta d’una erecció que inventes en la duresa

dels passos que se t’emporten lluny del silenci de tintes

escampades per l’embruix  d’una paraula, d’una sola paraula

que t’indiqui el camí, l’horitzó, la sortida on plorar i desplomar-te

com un nen que retroba la mare ja morta i s’embriaga de llum

i arrossega el deliri sense pena ni pols pel desert d’un sol full,

una passió sense crist, sense rostre, eixorca, nua, morta,

amb les mans obertes esperant un diluvi vençut que t’ofegui,

que t’enfonsi en el mar amb el trident obscur d’una nova tragèdia.

                                                           x.rivero 2012

Taba

                                                                                                                                 

Recordo Taba amb una vaga idea de record que cau,

amb una estranyesa que em cansa, que no puc abastar,

una idea on el temps n’ha esborrat la certesa, vestigis

d’una música al fons que no es deixa escoltar, insonora

com els passos de dansa que sentia passar, l’escenari

de miralls i vestits, contemporanis gestos que se’n van

amb un “Narcís” que a penes recordo ni sé si l’he escrit.

Absent, com la primera paraula, recitant en penombres,

amb un públic concís sense rostre ni nom, indefinit

a les butaques de fusta d’algun dels teatres que sé que he viscut

només pel record i algun retall confús de retrats i diaris,

programes de mà o d’anuncis, cartells, pols, imatges

on em veig reflectit sense entendre-ho del tot, massa lluny

dels moments sense arxiu on vaig viure i no compten.

Recordo bé la Manuela morint a destemps, amb el cos rebregat

de pell freda i distant, coreogràfics besllums del dolor

que penjava dels ulls, dels seus ulls extremenys i vascos i seus,

la mirada perduda sense por a les parets, els miralls esberlats

i “Narcís” esventrat a la dansa invisible de la vida i la mort.

Recordo Taba amb una idea vaga de dolor i bellesa, de no res i tot,

allò que vaig viure i moria amb ella, una estranya dansa

amb els peus descalços dalt de l’escenari dels miralls trencats,

dels records absents, del Narcís invers, i de l’oblit, i el temps,

impossibles records quan em ploren els ulls que ja no sento meus.

                                                                         x.rivero 2012

Combat

Si em combats, cos a cos,

i amb l’abraçada et mostres

vençuda i sense sang,

deixa’m anar, escup-me i fuig,

i crida i corre i ves-te’n com se’n van

les coses que has tingut i que has perdut

quan la cambra era el ring desflorat.

Si em combats, puny a puny,

si els teus cops es deleixen del mal

i en el ventre s’entelen els dubtes,

i els morats fan camins per la carn,

si te’n vas, tanca amb força la porta,

que retroni la tarda i escampi senyals.

La pell esgotada, cruixent cartolina,

paper destenyit de vergonyes i mots,

rebregada i vermella, amarga i esquiva,

efímera nàusea damunt del meu cos.

Sense tu asseco el nom de les nafres prohibides,

silencis llaurats amb les ungles del cor,

esgarips de dolor que esgarrapen els crits.

Les llàgrimes couen com un foc apagat.

Amagat i dolgut i potser victoriós

ploro cendres de sutge amb el rimmel als ulls.

                                                   x.rivero 2012

De tu

                                                         

De tu, que en sé ben poc

i que ben lluny te’m mostres,

arraconada als plecs dels vells records,

tota sens tu si la mirada et busca

i si en obrir-te et troba el sòlid nu.

Què en sé del cert del que m’espanta

si t’he creat del vers del meu no ser????

Vaig com un foll darrera teu i em cansa

sentir que si t’acostes n’erro el doll.

Que en sé ben poc i la mesura justa,

l’origen que no compta, aquest embull

de tu que t’emboliques a la gola,

m’ofegues de basarda i fals embruix.

Què més he de saber del que t’envolta?

Les hores que et traspassen fan punyals.

Arrelo en un instant i en planto mosques,

insectes que devoren l’aire on van.

La nit rondina tova i negra, estanca,

traïdora del dissabte que no ens cal.

De tu, que no en sé res

i que et contemplo el rostre,

no veig sinó la sina en un mirall,

els pits que m’han caigut com un estigme

i grapejo sense eufòria al marbre blanc.

                                               x.rivero 2012

Mercat

I a soles sol, reinventaré la tarda,

i n’ompliré les vores de coixins i plors.

L’estiu es mostra gelós de les cireres

que penjo a les orelles d’un record,

la mare que em somreia, i a poc a poc, de blanc,

em duia entre la falda com un jo que no sóc.

Al caire del rebost de la memòria invoco

els seus ulls clars petits, de fràgil verd boscant,

les osques dels miratges del seu vell davantal,

la terra que portava als peus i entre les mans.

La solitud simètrica dels dies de mercat,

de figues i de pomes i de cistells pesants.

A soles sol, la tarda és hemisferi estrany

i el nord i el sud es perden en una onada gran

on veig el teu cos nu a l’est d’un sol de llum.

                                            x.rivero 2012

La mare

                                                                                                                

La mare va morir de primavera, de matinada, de fosc,

d’aquell silenci ample que s’arrapava als ulls, a les temples,

als llavis prims que semblaven versos d’amor esborrats,

amb el cos inflat com si hagués d’enlairar-se i marxar

a les baumes del temps blanc i negre d’un altre passat,

amb els ulls molt clars i el verd dels camps sota l’esguard, 

la llum de les coses que han cremat al foc, la llenya seca

i la pell blanca, transparent, de paper antic, gastat, ressec,

plena d’ofecs que esgarrapaven l’aire, la terra, l’ombra

d’aquell dolor que s’amagava al fons del ventre, del cor,

del cos menut i fràgil i estranyament vençut, cansat, eixut.

 La mare va morir d’abril, de temps, de cos, d’un blanc intens

de delicats teixits que en cobrien la pell de record i tendresa,

sense noms, sense plors, sense ràbia o tristesa, de terra,

aquella pàtria seva feta d’espais petits i a la vegada infinits,

d’herbes, de flors, de plantes, de fruites i llana i gleves,

la seva pàtria menuda feta de pa i de dies, d’última primavera.

                                                                     x.rivero 2012