-17-
Salvatges, endormiscats en un atzar invàlid,
i gairebé rabiosos de preceptes i diumenges,
de fòssils a la boca entre la llengua, sorra
que s’empassa com un líquid sense escuma
i es recrema, t’amenaça i se t’escola
gola avall com una nafra amb sang dissolta
com grosella, com una infantesa que retorna
pels pedaços dels mitjons a les sabates,
els pantalons massa curts, del germà gran,
d’alguna comunió d’aprofitades lleves,
d’hiverns amb massa fred i massa gana i massa
pressa que corria sola més enllà de la carrera,
dels sargits de la Roseta o les lleteres plenes
de la llet que ara bullia ara vessava, i nates
amb un tel que s’encrostava tendre a l’acte
i el porró i el pa i l’estufa encesa i tu
que no sabies per què semblava tot salvatge
per què la mare se n’anava al vespre, la bicicleta
amb qui fugia sempre, tan abrigada i tendra,
amb un adéu a la figura que rebentava els temples
i responia a soles el pare entre l’absència.
El pare, la mare, l’Alzheimer, la resta.
Salvatges, acostumats a ser com si fós sempre
avui, demà, qualsevol hora, un record qualsevol
que es perd en la mirada i que et penetra el ventre
absurd i desolat i dens com una mel antiga i verge.
Salvatges, Fernando, paraules sense pena
paraules i paraules que no em diran res d’ella,
la mare en un preàmbul de mort sobre les celles,
amb el seu dolç mirar, els ulls tan clars que em dol
no ser res més que un fill que escriu sense saber-ne,
un floc de neu als ulls on s’ha glaçat el plor
que havia de sortir i m’havia de véncer,
allò que no he perdut i tinc i vull i enyoro,
la mare vora el llit cobrint-me les misèries.
x.rivero 2010
