-21 -
No et juguis el destí plagiant-te sobre els cingles
enamorat de cop de tot l’ample univers
a ulls clucs, embriac de sentir l’aire
que t’embulla la pell barrejant-se amb l’orgull
de saber-te una engruna d’allò que no entens.
No et cal redescobrir l’àmbit de l’enclusa
ni acaparar bestretes de lànguids sentiments,
passes per tot trepitjant les engrunes
i la brutícia absurda que deixen els absents.
Torno a Lisboa a veure’t, i parlarem només
del setge que senties a la vora amb assossec.
No he deixat dit el teu nom, les síl·labes
del teu nom teu, les lletres que et limiten
com una mà que acaronés perímetres
sense mesura del temps ni de l’espai on ets.
La mà que et regira racons aparents i humits
i et busca la causa dels gemecs i de l’òbit,
la mà que endolceix els cims coronats i encén
flames de pell i carn que abasteixen la fam
de tenir-te un moment en el llimb inexpert.
La mà mecànica que puja i que baixa i es perd
calze endins amb els dits arrugats a la cendra,
calent embruix estèril si el joc mor en l’intent.
No he deixat escrit tot l’embat assistit
amb un tremp incapaç de seguir el seu camí,
ajagut com un vell, abatut sense més,
amb la mà satisfent el desig a pas lent.
La mà que acompleix un final sense verb,
un escalf blanquinós que s’estén a la pell
i que llisca imponent com un nom que s’escup
i que es vol i que es tem i que es plora i és teu.
x.rivero 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada