- 24
-
Alenteijo, com si tastar els
origens mòrbids
permetés els
empelts que rastreja el moment,
al final de
la vida potser, un tupí de moments
recremats
en el foc de l’inici insistent,
Castelo da
Vide, Marbao, la memòria del pare
que no saps
per què et torna, a tu, que esperaves
deixar la
bandera de les pàtries al dors.
Per què la
memòria si no et trobo a la pell?
Si només
han passat núvols tous de foscor?
Potser tu,
potser pròxim, a la casa del lus
que no sóc
ni sé jo si era cert, si eres tu,
pels
carrers extremenys, primaveres al llom.
O potser
dins les Baumes, pels camins de Llaers,
amb un sol
retrat, blanc i negre i confús
de la mare
fa temps, de la mare tant temps
aturat i
clavat al cervell com un dard.
La mare ara
no té refugis on guarir-me,
perduda entre
l’abisme del ser i no ser feixuc.
Em llanço a
l’horitzó dels meus origens,
apàtrides pronúncies
sense jo.
La terra
que ara sento és només terra
i aleno de
saudade a contracor.
x. rivero 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada