derivada 01

PESSOAM -16-

                       -16-

Tornarem a Lisboa quan la tarda s’apagui

i els tramvies s’enfonsin a l’Atlàntic perdut,

amb un llibre a la mà i un destí sense culpes

i un glossari de noms que caldria oblidar.

La tarda ens mostrarà el nom nu de les coses,

les passes de les ombres que mai no hem projectat,

aquell somriure estrany d’un nen a l’altra banda

del temps que s’escapava corrent encès i en va.

Tindràs potser un moment per compartir el teu vi,

Un Porto sec Vintage per escurçar camins

del pont que hem de creuar fent esses informals

fumant tabac senzill per recremar l’instant.

                                   x.rivero 2010

PESSOAM -15-

                         -15-


Passava amb Tabucchi per la pàgina vint,

com de passeig pel temps que mai no hem compartit

però sí que hem obtingut Pereira endins.

Passàvem junts adreces de paper,

camins d’aire i estil i ombriu desassossec.

Tabucchi el portuguès i poca cosa més

mentre esperàvem junts que el dia comencés

a veure’s pels capítols impacients.

Perquè les hores de paper són temps

que corre entre rellotge i pensaments,

full a full, camins independents,

de verb a verb sense repòs ni encerts.

Passava amb Camilleri la cita portuguesa

i em retornava als llavis un gust mig agre i dolç,

paraules que la sal tornava als oceans

del teu silenci ple de continents somniats.

Els llibres que es debaten entre la pols i els dits,

entre tu i jo que encara a l’aire l’esperem,

Pessoa permanent que torna com un plec

o com un punt de llibre on recomença Reis

i te n’adones prou que res no és innocent

i que calia un nom per començar de nou,

Tabucchi com un joc o com l’atzar pervers

que deixa a Montalbano un crim al descobert.

                                   x.rivero 2010

PESSOAM -14-

                       

                       -14-

Tornen de cop els convinguts projectes,

la solitud cansada d’un evangeli verge

que no t’espera mai i que t’acusa sempre

amb innocents pecats d’immaculats preceptes.

El teu sexe s’atura a la mà innecessària

i s’exprem una idea que s’allunya i no es pensa,

i no ets tu la solitud que es venja

i t’enrajola el nom esmicolant la pedra.

Perquè no ets tu quan es deleixen orfes

els que et fan déu amb heterònims dubtes,

perquè no ets tu, perquè la solitud s’esberla

plena d’escrots alliberats de sexe.

Obscens alès d’inevitable absència,

tornes al jou precís del teu joc preferit

i potser t’han fet plorar d’incontinència

les llàgrimes de l’altre que no ets.

Quin joc tan amagat et priva de saber-te

que llences sobre el sexe les tímides virtuts

de l’home i de la bèstia la llavor?

Demà faràs l’amor al caire del silenci

i s’omplirà de tu tota la solitud.

                                   x.rivero 2010

PESSOAM -13-

-         13 –

I si ens indulten òrfics i invisibles modernistes

i ens tornen inviolables els poemes,

si ens perdonen el posat de gosadia i d’inconsciència,

d’agnòstica i hieràtica empatia ,

caldrà dir el nom de cada cosa incerta?

vestir d’atzar les nafres dels fonemes?

Deixaré que les coses comparin el setge,

d’un Fernando Pessoa sentint Paolo Conte,

similars senectuds musicant el silenci!!

Aire, aire, aire!!! Dancing, saudade, paraules,

Mario de Sa Carneiro reivindicant-se a soles

al sol·liloqui infame d’un editor pragmàtic. Aire!

Per la tarda s’escolen les mentides nocturnes

que s’escapen dels dits i s’escampen pels camps

i sadollen el pa d’ofegades engrunes de blat

que fermenten al forn de la llenya cremada.

Poemes que hem cremat tu i jo vora el foc,

amb la culpa a la boca com un mal que s’escup

i dient ara no o ara sí, o és igual, ara tu o ara jo,

mentre a fora ens espera de negre la mort

com si ens fós un amic, o un company que hem perdut

i que es troba en el foc com la cendra, pa brut.

Il pomeriggio e troppo azzurro e lungo per me,*

(E o passado é uma névoa natural de lágrimas falsas),**

                                     * Paolo Conte: Azzurro

                                          ** Al varo de Campos: Lisbon revisited (1926)


                                                   x.rivero 2010

PESSOAM -12-

-         12 –

Entestat a assassinar l’aurora, per sempre,

amb escrits indulgents resorgits del silenci,

esotèrics, perversos, tant de bó diligents

i a l’abast dels sentits ofegats de raó.

Feia fred a Lisboa i els cafès eren plens,

a Brasileira bullia de miralls plens de gent,

i tu seies enlloc i et tocaven els nens,

com si fóssis només una pedra al carrer.

I els carrers eren lents Rua Garrett amunt

com si anéssim al cel sense presses i en pau,

Os Prazeres a prop, amb l’elèctric a punt

i amb el Campo de Ourique a tocar de les mans.

De nit, i sol, i en va vestit inútilment de negre,

segurament estrany al teu propi infinit,

ebri de tot i tanmateix obra dels altres

de tots els teus deliris engendrats.

O Tejo toca el mar amb la punta dels dits,

el riu que es torna mar i es torna tu

i corre cap al fons del Monestir

Jerònimos endins del teu novembre nu.

Intervals d’aire, de pedra, de repòs,

Vasco de Gama i tu, i els altres i Camôes,

Caeiro, Reis i Campos, i jo sense tu,

aturat a Belem amb una bena als ulls.


                            x.rivero 2010

PESSOAM -11-

- 11 -

Són les paraules qui t'ha fet viure,

les teves, les meves, totes les paraules.

Les que escribies, les que deixaves buides

sota la culpa plena d'altres paraules,

escleròtiques penes de dibuixades ombres

que formiguegen lentes sota l'estora a l'alba.

Pronunciaments estètics de vells silencis

que obrien osques de ritme estèril.

Per totes les paraules que t'han fet viure,

les seves, aquestes, totes les paraules.

Les que oblidaves entre els tramvies

i es degollaven sota les rodes,

paraules que corrien a amagar-se

entre llambordes, entre paraules mortes

que s'endurien soles i trepitjàvem orfes.

Els vells Lusíades, Alfama, l'orbe,

la torre de Sâo Jorge on es perd l'horitzó

rodolant per la pols d'algun fado impossible,

La rua da Saudade sota l'ample castell

d'on s'enduu la tristesa una música absent.

Paraules que Camôes et cedia intactes

com un préstec de noces de virginals laments,

galants proeses, gal.leres de paper.


                             x.rivero.2010

PESSOAM -10-

      - 10 -

Corre la nit, va i ve

corre de blanc i negre,

sorra de punt en creu

si al mar s'aboca plena.

Corre la nit, no dorm,

rialla de nina freda,

la lluna que no ha caigut

rodola per una estrella.

Corre la nit amb tu

i a penes la nit estrenes

quan passa nua i s'asseu

i et cauen els ulls a terra.

Corre la nit, tan bella !!

que si la toquen els dits

l'alba ve i se la queda.


                   x.rivero 2010

PESSOAM -9-

 -9 -

Si no te'n vas no marxarà l'estiu

i es quedarà a dormir la primavera,

i estrenarà llençols de mil colors

i pels coixins cauran milers de pètals.

Si no te'n vas l'hivern serà un estrany

que passa sense tu tardors senceres

i torna amb núvols blancs al teu costat

i deixa en el teu llit volves de seda.

Si no te'n vas el temps serà l'instant

on moren les memòries sense pressa.

Si no te'n vas, i et quedes un moment,

i tanques els meus ulls i m'alliberes.

                          x.rivero 2010

PESSOAM -8-

- 8 –

Al Joaquim Solsona,

en memòria.

Trobo a faltar de cop

la moderada calma

de l’aire de la tarda,

les passes de la pluja

caient sobre els cabells.

Trobo a faltar la llum

de la mirada certa,

de la paraula i l'ombra

dels laberints tancats.

Corren al mar les faltes,

i els continguts possibles

d'irònics encreuats plens de paper.

Trobo a faltar el teu vent

ple de paraules justes,

de contingudes fulles

de cultes pensaments.

Trobo a faltar el jardí

de la saviesa blanca,

dels quadres que penjaves

al fons de les parets.

Corren al mar i tornen

dofins inaccessibles

que et troben a faltar en aquest paper.

                                        x.rivero 2010