- 27
-
La solitud és una gota freda, de tu
que te m’escapes
pels rierols
de l’ombra que ens ocupa els dies, tots
els dies
estesos al celobert brut i invisible, l’aire
que falta i
que s’espera, sentint esclats domèstics
i crits i
veus i confidències. I l‘aire que falta, esperes,
servint-te
un vi mediocre a setze graus histèrics,
respirant a
penes, a cops, amb una tos perpètua
que surt d’algun
cendrer d’apagades empremptes,
la cendra
que dibuixa anònims laberints,
tísics
contrapunts per omplir vells dietaris, cendra
que t’escurça
l’aire i que t’estira el tràgic ventre.
La solitud
de tu que escapes com una gota freda
baixant per
inventades autopistes pel meu pit,
sentint que
moriràs al ventre deixant-me algun senyal,
una llepada
freda que et deixa incongruències,
contradictoris
estigmes d’idees sense enginy.
L’aire que
falta perquè mastegues cendres,
perquè no era
a l’origen la teva solitud,
només era
una gota d’aire sola i freda.
x. rivero 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada